En qualsevol presa de possessió d’un nou mandatari després d’unes eleccions, sigui on sigui, es parla als mitjans de comunicació de com ha anat, dels discurs del nou dirigent del país, dels consellers o ministres que l’acompanyaran en la tasca de govern, si l’acte ha sigut sobri o una macro festa i d’alguna anècdota que hagi passat durant la cerimònia. Els catalans, però, tenim la mania de voler-nos fer notar i hi afegim un tret diferencial.

En el cas de la presa de possessió del president Pere Aragonès em van cridar l’atenció dos fets. Les famoses segadores de la nova versió de l’himne de Catalunya, i l’abraçada de Jordi Cuixart al ministre socialista català Miquel Iceta. Els dos han desfermat un rebombori no tan sols als mitjans de comunicació -hi ha qui ha fet una enquesta entre músics per valorar l’adaptació feminitzada de la lletra- sinó també i sobretot a les xarxes socials, amants la majoria de vegades de debats impossibles, estèrils i esmunyedissos com el fum que acostumen a no treure cap a res. Bé, sí, a generar més mala llet. Això també ho tenim, els catalans, que ens tirem els plats pel cap.

Al que anàvem, però. Em va sorprendre l’adaptació dels Segadors. Més enllà dels canvis a la lletra, va ser agosarada i d’entrada no em va desagradar, tot i que no tenia la solemnitat que li aporta una coral i es feia estrany veure la gent dreta, intentant seguir la lletra de la cançó. Però no és pas solemnitat el que buscaven, suposo, a part que les mesures anticovid desaconsellen el cant coral. Van optar per la senzillesa -un contrabaix i una magnífica cantant-, qualitat, bon fer i modernitat. Tota una declaració d’intencions. A partir d’aquí no sabria valorar si l’adaptació de la lletra per referir-se a segadors i segadores em va agradar. M’ho estic pensant, encara. Tot i que no hi esmerçaré massa temps, s’admeten suggeriments.

El que també ha desfermat un cert xàfec a les xarxes és l’abraçada entre Jordi Cuixart i Miquel Iceta. Va ser Cuixart qui el va anar a saludar, i ja hi ha hagut algú que s’ha atrevit a acusar-lo pràcticament de traïdor. Són els qui reparteixen carnets d’independentista i, pitjor encara, de català autèntic. Quina gosadia. Deixeu que Cuixart parli, s’estimi i s’abraci a qui vulgui i com vulgui, només faltaria.

I tot això venia a tomb de la presa de possessió de Pere Aragonès, a qui la CUP -que recordem són mig socis de legislatura per dir-ho d’alguna manera- no li ha donat no 100, sinó ni tan sols un dia sencer de gràcia. Hi haurà esgarrinxades.