Avui el polític pedagog no s’estila. Els homes i dones amb fons d’armari costa que es dediquin a la cosa pública i quan ho fan sempre solen estar a segona fila. Per això sorprenen aquells que per raons de l’atzar tenen el focus constantment il·luminant-los. Els autèntics intel·lectuals fugen de la política, tant de l’activa com de l’anàlisi. Tant en la política com als mitjans es compten amb els dits d’una mà. Normalment els bons no se senten capaços d’assumir responsabilitats i, per altra banda, no s’atreveixen a fer-ho pel poc espai que els deixen els mitjans per argumentar les seves reflexions.
La pandèmia ha estripat les costures de la nostra societat, també dels intel·lectuals i dels polítics, i ha deixat en evidència la majoria de cada gremi. Em permetran que no parli dels intel·lectuals per respecte, atès que amb tres mil caràcters són difícils els matisos.
A Espanya hem tingut tres exemples clars de distints polítics. Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de Madrid, que ens ha fet una classe magistral del que és un polític populista. Irresponsable fins a la temeritat, invertint diners allà on no toca i culpabilitzant els altres de la falta de solucions. L’hospital Zendal i l’oposició cruenta al Govern central en són dues mostres, però per mi la més greu va ser donar als ciutadans allò que alguns volien: «Feu el que vulgueu, les restriccions són cosa dels comunistes».
El segon, el President Torra, s’ha comportat com un pseudointel·lectual emetent opinió constantment però sense prendre decisions. 47 dies sense secretari de salut pública en plena pandèmia és un exemple clar de manca de decisió. I com a intel·lectual no ha estat gaire ètic. Pel lloc on era rebia informació de primera mà d’allò que caldria fer encara que no és pogués i, sense cap filtre, ho traslladava a l’opinió pública. Per què? Perquè no depenia d’ell. Com a l’Ayuso, tampoc li va anar malament, al principi. El que va passar és que s’ha fet llarg i quan li ha tocat a ell prendre decisions no se’l va veure.
I el tercer, Salvador Illa, un home que la desgràcia ha volgut que sigui protagonista. Ha estat un pedagog que no perd mai les bones formes. Un exemple aclaridor: al primer moment va dir no eren necessàries les mascaretes per un temps després fer-les obligatòries. Què va passar entremig? En un primer moment no hi havia mascaretes per a tothom, fins que se’n va aconseguir la producció a Espanya. En un temps rècord es feu una reconversió industrial per tenir-ne, alguns encara avui li retreuen les seves paraules. Si hagués fet com els altres, a la primeria les hauria fet obligatòries, i les tres setmanes que van passar fins que en vam tenir suficients hauria estat la llei de la selva. Com a polític, només decidia allò que sabia que es podia dur a terme i, a sobre, ha estat educat i té la gosadia d’agrair als altres la seva feina. Alguns, d’això, en diuen cinisme, jo en dic pedagogia, política pura. Un exemple del que cal fer en temps de crisi i sempre.
