Ja se sap que a la Catalunya política res és el que sembla i molt menys el que es diu. Del procés ja només queden restes de la vella escuma retòrica i la dura realitat dels presos polítics. Només així s’entén que hagi sigut un pres, Jordi Sànchez, amb la seva autoritat indiscutible, qui hagi aconseguit doblegar les brutals resistències internes de Junts a firmar per fi un acord de mínims amb ERC. A mig camí entre la seva inhòspita cel·la i el perillós laberint de l’artefacte polític postconvergent, Sànchez ha sigut capaç d’arrencar-li a ERC un pacte immillorable per als seus interessos al mateix temps que sotmetia les ànimes esgarriades de la seva organització que encara proclamen, tot i que no s’ho creguin, que cal aplicar el mandat de l’1-O. Jordi Sànchez sabia que entre els somiejos estèrils de l’exili i el friquisme de personatges com Joan Canadell (el que tuiteja que «Espanya és atur i mort , i Catalunya és vida i futur»), hi havia una tercera via en què es pot ser independentista però amb voluntat de pactar i governar, i sense fer el ridícul. I és que el pacte de govern li permet a Jordi Sànchez emprendre el mateix viatge cap a la centralitat que va iniciar Esquerra el 2018: només així s’entenen les folklòriques renúncies d’Artadi i l’entorn de Puigdemont a assumir la vicepresidència, perquè no hi ha res pitjor que et facin aterrar a la realitat quan fa anys que reparteixes carnets de dignitat amb posturejos estèrils. Jordi Sànchez ha sigut valent, ha ocupat el poder i ha començat bé, però l’esperen per descomptat sabotejadors dins la seva pròpia casa, especialment entre els oracles i tuitaires, ben alimentats per Waterloo, que fa anys que viuen d’inflar el globus i assetjar els infidels. No és casualitat que Pedro Sánchez hagi enviat el ministre Iceta a segellar discretament la presa de possessió d’Aragonès: no és l’únic que s’ha adonat que aquesta vegada, rere la retòrica de sempre, s’apunta un canvi substancial: Junts es comença a moure. I tot gràcies al nou cap: es diu Jordi Sànchez.
