Odiada (i estimada) mascareta: Sembla que la nostra relació té els dies comptats. Encara no sé quants, i sospito que seran més dels que desitjo, però m’encanta imaginar el dia en què et llençaré a les escombraries i sortiré al carrer sense tu. No et trobaré a faltar. Al contrari. Estic desitjant deixar-te enrere cada vegada que faci plans. Desitjant oblidar-te. Tot i que potser és més prudent, ara per ara, guardar-te en un calaix i creuar els dits.
Han sigut mesos d’intensa relació. Em vas acostumar a l’inaudit. Em vas deslliurar, o això diuen, de la grip de l’hivern. Vas crear una moda nova amb què no comptava. Jo he estat més de la sobrietat del negre, però m’ha agradat veure els coquets que van aprendre a conjuntar la mascareta amb la roba, els combatius que es van apuntar a la mascareta amb missatge o els qui es van esprémer les idees fins que van trobar les mascaretes transparents, necessàries. De vegades els humans fem coses magnífiques. Tot i que de vegades ens falta gràcia: quantes mascaretes caigudes, flàccides, arrugades, mal portades hem hagut d’aguantar.
També t’has tornat un rebuig omnipresent, incontrolable (que marrans, alguns). Hi ha mascaretes al fons de l’oceà, a la gespa dels parcs, a les voreres de totes les ciutats, a les platges del món sencer, i estic segura que n’hi ha també al cim de l’Everest i al desert d’Atacama. Res humà ha sigut mai controlable. A casa meva passa el mateix: per més que he mirat d’establir-hi un ordre, miri on miri, t’hi veig, còncava o convexa, mascareta abandonada. Pregunto als meus fills i mai ets de ningú. Amb la fi del teu regnat, potser em deslliuro també d’aquest desgavell.
Desterrar-te, ho sé, no serà tan fàcil. Caldrà desterrar també la por, l’aprensió i les manies. Esforçar-se en l’oblit. Pot ser que fins i tot et trobi a faltar. Que torni a recórrer a tu, de vegades, potser quan torni el fred o quan ataqui la grip. Pot ser que això nostre no s’hagi acabat. Que no sigui un adeu, sinó només un fins després.
