El govern espanyol té previst convocar la taula de diàleg amb la Generalitat a mitjans de juliol. Una taula per a què? Per dialogar? Per negociar? Per ensarronar? Per satisfer a l’electorat?
Sigui quina sigui la taula acordada la seva finalitat està generant molta desconfiança. Suscita tants dubtes que ERC i la CUP han pactat esperar dos anys per conèixer el seu resultat. Si la taula de negociació no dóna els fruits desitjats aleshores han acordat iniciar un «embat democràtic». Un nou eufemisme del llenguatge polític. Segons el diccionari, el nom masculí «embat» vol dir «atac, envestida, escomesa». Caldrà, doncs, esperar fins el 2023 per conèixer si haurà «embat». Al dia d’avui mentre uns breguen legítimament pel reconeixement del dret a l’autodeterminació, els altres es neguen aferrissadament a parlar-ne.
Mentrestant, per entretenir al personal, s’ofereix una «agenda per al retrobament» amb 44 punts. Un memoràndum que l’any passat el president Pedro Sánchez va lliurar al llavors president de la Generalitat de Catalunya Quim Torra. Cap dels apartat és refereix al problema de fons conegut com a «conflicte català». És un compendi de propostes genèriques on predomina l’ambigüitat.
De sobte, aquells profetes que ahir ens anunciaven la terra promesa de la independència, avui han canviat el seu discurs. Per justificar-se diuen que només han «modelat» la seva prèdica. Com els traçuts mags, han fet aparèixer del seu barret polític els arguments adequats per defensar la seva metamorfosi.
A més de profetes i mags també són persones de lletres i com a tals han après molt bé aquell refrany espanyol que diu «donde dije digo, digo Diego». I també s’han fet seu aquell refrany català que diu «qui dia passa, any empeny». Posats a filosofar, una altra memorable frase que els encanta : “En aquest món traïdor, res és veritat ni és mentida, tot depèn del color del vidre amb què es mira”. I entre tantes metàfores, unes assenyades paraules de l’enyorat cantant i poeta Ovidi Montllor : «Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent». La lletra d’aquesta cançó és de l’any 1974. Quaranta-set anys després, continua vigent.
Unes preguntes que alguns dirigents polítics caldria que honestament contestessin: De què han servit els sacrificis dels milers de voluntaris que van fer possible la consulta democràtica? De què han servit els centenars de ferits víctimes de la violència policial? De què ha servit que 2 milions de ciutadans/es votessin «sí» a una república catalana? De què han servit les causes judicials obertes a centenars de ciutadans/es? De què ha servit l’empresonament i l’exili? De què ha servit...? Malaguanyats patiments.
El 3 d’octubre del 2017 el monarca Felipe VI en el seu discurs ja va deixar clar que la unitat d’Espanya és innegociable. I el president del govern espanyol reiteradament ha afirmat que «mai acceptaré el dret d’autodeterminació de Catalunya». Apa, som-hi, seiem i de què parlem?
