Per molts anys?

Soc a escasses setmanes d’una data que ha estat fatídica a mesura que han passat els anys, la del meu aniversari. Recordo que quan vaig fer 5 anyets va ser un dia feliç. No vaig ser conscient del que significava fer un any més. Aquell dia la meva família em va fer més petons de l’habitual i es va fer una festa amb amics que van cantar un desafinat «per molts anys» mentre jo bufava un pastís preciós. Jo estava encantat. A partir d’aquell dia no va canviar res, a tot estirar vaig haver d’aprendre a ensenyar un dit més quan mostrava la mà per dir la meva edat. En la difícil adolescència, els aniversaris els feia en dos temps: el primer amb els familiars, que m’atordien i enrojolaven amb les seves abraçades i felicitacions, i després amb qui realment em venia de gust celebrar-ho: els amics. En fer els 18, vaig sentir l’orgull d’arribar a la desitjada majoria d’edat. A partir de llavors les celebracions familiars es van diluir cada vegada més; van seguir felicitant-me, però ja amb aquesta abraçada que es fa als fills adults. Llavors els regals es van convertir en una cosa pràctica: un sobret amb diners. Arribar als 30 em va semblar una calamitat, els mocosos de 18 em miraven com a un senyor gran. Als 40 vaig necessitar les meves primeres ulleres per llegir les felicitacions dels qui m’escrivien i, tonto de mi, vaig pensar que havia deixat de ser jove. Als 50 vaig decidir que el meu aniversari havia de celebrar-se en la intimitat i amb la més absoluta discreció. Als 60 vaig deixar de convocar i proclamar que era el meu aniversari. Així que estic en aquella etapa en què aquell dia procuro contestar els que em feliciten i dedico escassos minuts a fer broma sobre una cosa que ja no té cap gràcia. Crec que no he de dissimular l’edat en què em trobo. No té sentit. No obstant, m’he proposat evitar aquells símptomes que delaten, davant els més joves, que tu ja ets d’un altre temps.