Dubtes raonables

No sé si estic cometent un pecat mortal, però tinc dubtes davant la decisió del Festival de Sant Sebastià d’eliminar la distinció de gènere en els seus premis. Primer va ser Berlín, ara és Donosti i possiblement altres festivals engrosseixin la llista. Ja no hi haurà Concha de Plata al millor actor i a la millor actriu, sinó al millor intèrpret. Color neutre. El meu dubte és si això realment ajuda en alguna cosa a la igualtat o el feminisme, perquè si és així, sincerament, em costa veure-ho. Tampoc dic que em sembli un horror, perquè l’argument de reconèixer el talent per sobre altres consideracions resulta impecable; però dec ser un animal de costums i la veritat és que tenir la meva llista d’actors i actrius, diferenciats sí, però a qui m’uneix la passió pel cine, no em suposa cap càrrega en forma de prejudici. No crec que contamini la meva mirada sobre els mèrits d’uns i d’altres. I com que no sempre es pot trobar la fórmula màgica que va explotar, per exemple, amb Jodie Foster i Anthony Hopkins a El silenci dels anyells, on tots dos es van emportar un Oscar indiscutible, no entenc l’obligació de posar a competir, citarem un altre exemple, Marlon Brando i Liza Minnelli quan, el 1972, van ser premiats per El padrí i Cabaret. No es pot imaginar pel·lícules més diferents ni papers més allunyats, amb perfils masculí i femení, és clar, perquè així ho requereixen les històries que s’expliquen.