És un altre dels periodistes literats i intel·lectuals manresans (13-03-1944) que van a Barcelona per exercir la seva professió. El vaig conèixer als darrers moments en què estava a Cine Club, quan vaig entrar a la junta a començaments dels 70. Abans havia format part del grup Art Viu. Més tard, em va iniciar en la lectura de publicacions com El Viejo Topo, de la qual en va ser l’ànima. Explica el present i connecta amb l’època, a través de les sensacions que li provoquen la música i el cinema. Volava sol, tenia fama de solitari, però coneixia molta gent que freqüentava la sala Zeleste, que l’apassionava, fins al Gato Pérez i sobretot l’underground rupturista barceloní, que s’expressa en castellà. Va escriure poc en català, a Serra d’Or i Presència, on fa crítiques de pel·lícules i dirigeix la col·lecció de llibres Ucronia, on publica Self-Service, de Quim Monzó i Biel Mesquida. Ara bé, segons l’autor de l’antologia Estoy hablando de mi generación, Josep Maria Ripoll, que ordena els articles temàticament, els treballs més representatius fan referència al rock, a la música pop sobretot anglesa, amb grups com Jethro Tull i Pink Floyd, al cinema i la contracultura que formen el gruix dels articles barcelonins. Va freqüentar l’Escola de Barcelona fins a la seva dissolució. En les entrevistes s’hi nota la capacitat per conversar i fer passejades reflexives per Barcelona, tal com les ha definit Ripoll. És un cronista que dona la seva perspectiva, tot reivindicant el paper de la subjectivitat.

Com que la cultura catalana del moment era més conservadora, segons els experts, els interessos de Montañá passen per fer poemes en prosa on experimenta constantment, amb barreges de referències molt diferents, que es troben en diverses de les publicacions on escriu: Star, a la llibertària Ajoblanco del començament, El Papus, amb el pseudònim Pigasus, Nuevo Fotogramas, Vibraciones (octubre del 1974 fins al 1976), on s’encarrega de la secció del correu de la revista. Hi introdueix el concepte del gai rock a l’Estat i parla del Roxy Music, o El Viejo Topo, des de l’octubre del 1976.

Sense tenir totes les peces del trencaclosques, perquè es tracta d’una personalitat complexa, sabem que va ser un amant del rock, les drogues, la vida en comunes i l’anarquisme llibertari. És un representant més de la joventut rebel de finals dels 60 i principis dels 70, fills de la burgesia i menestralia catalanes. Culte, amb un bon bagatge cultural, llegia premsa estrangera i estava ben informat. Influït pel Maig del 68, on va quedar clar que el sistema integra el que no pot vèncer, de manera que les flors són de plàstic i els tigres de paper, i per l’inconformisme antiburgès, el cinema de Godard i Antonioni. Llegeix els poetes simbolistes i avantguardistes francesos i milita a l’esquerra radical fins que se’n desencanta, així com de les utopies. Tendeix cap al pessimisme i nihilisme que el porta al suïcidi als 33 anys, l’agost del 1977, a l’hotel Manila de la Rambla, com tants altres intel·lectuals que es neguen a la integració. L’antologia de Josep M. Ripoll acaba amb un poema en forma d’autoretrat que dedica a Montañá. El llibre es va presentar a finals de juny a la llibreria Papasseit de Manresa, on l’autor va conversar amb el periodista cultural Joaquim Noguero, amb la presència de la companya del Claudi, Anna Comas, autora de les fotografies.