De que parlem?

Per començar, els fàrmacs anomenats antidepressius no han existit sempre. Va ser cap la dècada dels anys 50 del segle passat que es van acabar diversos treballs de recerca que deien que alguns productes tenien influència en l’humor i l’estat anímic de les persones que estaven deprimides i amb l’alterada capacitat de gaudir, que altres vegades s’anomena anhedònia. I, com moltes vegades, la troballa dels fàrmacs amb efecte antidepressiu va ser per a Serendipity. Serendipitat, quin nom, en català. La serendipitat es dona quan uns investigadors en una temàtica determinada fan un descobriment totalment fortuït en una altra àrea que no és en la qual es recerca.

Ja feia anys que es buscaven fàrmacs que tinguessin efecte amb l’insomni i, com no, ens els símptomes psicòtics: deliris i al·lucinacions, sobretot. En una recerca dels efectes envers la psicosi d’una substància que posteriorment va ser comercialitzada com a tofranil (imipramina), es va determinar que aquesta substància no tenia efecte en el tractament de la psicosi, però que alguns dels tractats experimentaven una millora significativa en el seu estat d’ànim. D’aquí a la comercialització. Primer l’any 1957: en el 2n Congrés Mundial de Psiquiatria es presenten els resultats i 2 anys després es comercialitza el producte a Suïssa i al mercat europeu. Més tard, afegint unió de clor a l’estructura química de la imipramina, es desenvolupa la clorimipramina, el famós anafranil, encara avui en dia el fàrmac de referència on molts d’altres fracassen. Per cert, als Estats Units d’Amèrica, la clorimipramina no va ser comercialitzada fins a principi de l’any 1980, i en en 8è Congrés Mundial de Psiquiatria els psiquiatres americans van presentar resultats d’aquest producte i en van cantar meravelles. Un psiquiatre del Regne Unit va haver d’explicar i donar la benvinguda als psiquiatres americans en el camp del coneixement europeu. Va ser un sentiment de satisfacció presenciar-ho.

Passarem per alt l’evolució posterior a nous fàrmacs, encara vigents, que milloren l’eficàcia en símptomes més lleus de depressió, poden ajudar a un espectre de persones més ampli i amb una disminució significativa d’efectes secundaris que cal diferenciar d’efectes nocius en l’organisme. També, com havia passat en els primers fàrmacs, es va demostrar el potencial terapèutic en altres patologies, com els trastorns obsessius, les fòbies, els trastorns alimentaris i alguns estats depressius de les psicosi. Malgrat aquest ampli ventall de possibilitats terapèutiques, va continuar el costum de denominar-los com a antidepressius. Amb la dificultat a l’hora d’explicar a una persona no depressiva que se li prescriu un antidepressiu.

El perquè en diem antidepressius quan són reguladors, i reforçants, de la transmissió nerviosa és, a dia d’avui, un misteri. L’Associació Europea de Psicofarmacologia aconsella no anomenar-los així; és clar que no ho diuen els americans.