El nombre d’habitatges buits a Manresa ha anat disminuint al llarg dels darrers quatre anys, però encara són 7.350. Continua sent una xifra desorbitant en un moment en què, precisament, un dels més grans problemes socials és l’existència d’un nombre inacceptable de persones que no poden disposar d’un sostre. Dos mil d’aquests habitatges són propietat de bancs, llegat de la crisi del totxo, aquell boom constructiu i especulatiu insensat que ha acabat tan malament. La resta són de propietaris petits o molt petits; entre aquests darrers, molts habitatges deuen ser patrimonis vells que, per tornar a ser habitats, necessitarien rehabilitacions que els titulars no estan en condicions d’afrontar. Aquest és un punt crucial del problema. Necessitem aturar el creixement de la trama urbana i reaprofitar la ja construïda. Cal fer-ho per recuperar els nuclis centrals i per imperatiu ambiental. Però la iniciativa privada no ho farà si no hi ha incentius poderosos per a les empreses (començant per no tenir alternatives més còmodes en sòl de nova urbanització) i ajudes per als petits propietaris. Una política enèrgica en aquest sentit és ja del tot urgent.
