Innocentment vaig fixar la renúncia (per edat) de l’Abat de Montserrat com la notícia clerical de l’estiu. La nova era covidiana ha mutat aspectes clàssics com la manca de notícies en període canicular a Occident. El peculiar Xavier Novell (per tantes raons), bisbe de Solsona (i de Berga), ha presentat la renúncia a Roma. El Papa li ha acceptat. Tots els altres bisbes i cardenals no pleguen. Els traslladen de diòcesi, es jubilen als 75 anys (com l’abat Soler) o bé es moren abans amb el bàcul entre les cames. Ell no.

Novell és història pura. Bisbe als 42 anys, un dels més joves de sempre i ara el més novell en deixar-ho córrer. Als 52. «La perplexitat del que no acabem d’entendre» és la crítica del seu substitut provisional, el mitrat de Vic, Romà Casanova. Compte que no es produeixi aquí una fusió, com les de les corporacions bancàries. Tenia «una relació complicada amb l’homosexualitat», editorialitzava aquest diari. «És un home difícil, psicològicament inestable», destaca un clergue subordinat seu. Tot quadra amb la forma, per sorpresa, sense indicis ni explicacions. Ha generat gran estupor en els seus (i seves) fidels, malgrat que les més properes s’acullin a allò de «la voluntat del Senyor». Donarà ales als especuladors. Jo, un d’ells. Al·lega motius personals però no de salut. Les seves raons seran privades però la seva condició d’home públic amb ganes de protagonisme en mitjans i polemitzar el posen als peus dels cavalls mediàtics. Ha cavalcat amb els tres genets apocalíptics de les morals més conservadores: homosexualitat, avortament i últimament, eutanàsia. Com tants dels seus, no es limitava a donar instruccions als assistents als sermons. Les admonicions anaven per a tothom. Acaba amb un trio de canterelles mudes: secretisme, obscurantisme i Dret Canònic.

De tot el que se sap d’aquest home, el meu resum és aquest. Sempre contradictori, al principi participava en programes de televisió a Madrid retrògrads com la seva ment i atiant al separatisme (2.011). No va deixar tocar les campanes un llunyà dia «històric» dels molts que ens ha aportat el procés. En el funeral a la catedral d’un teòleg de nivell com el prevere Jesús Huguet va fer treure l’estelada del fèretre (2.012). Després s’apropà al món sobiranista amb intencions difuses, potser per conveniència cap al sentir polític dels creients diocesans. Va proposar fer sortir a la verge del Claustre (una meravella romànica de pedra pissarrosa negra) en professó amb altres aparells cerimonials a combatre la Covid amb salms (2.021). El moment de clímax màxim fou a Tàrrega (2.017). En sortir d’una església el van escridassar com a un polític d’extrema dreta per les seves posicions homòfobes. Acompanyat de quatre fidels integristes, es van abraçar en cercle per resar amb posats transcendents davant dels protestants. Ho feien els primers cristians de les catacumbes abans de ser ajusticiats a espasa pels defensors de les religions oficials d’aleshores. Cilici o vida civil. Les dues opcions per a un home binari de Jesús. O un recital del Perales.