He comentat en alguna altra ocasió que possiblement el procés d’alliberament nacional en el qual els catalans estem ficats, especialment al Principat, és un dels que ha estat estudiat amb més detall per politòlegs, historiadors, sociòlegs, experts en dret… Tant per favorables com contraris a la independència, si bé els primers han estat, lògicament més prolífics. A banda de nombrosos articles de premsa (deixo al marge la selva que suposen les xarxes socials) la bibliografia ha estat nombrosa i d’aparició regular i constant. Una de les darreres és el volum coordinat per Pere Almeda, Catalunya-Espanya. Del conflicte al diàleg polític? (edició Catarata i Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya). S’hi apleguen nombrosos articles d’autors, alguns dels quals són declaradament federalistes o contraris a la secessió de Catalunya de l’Estat Espanyol. Però tots ells són conscients que hi ha un xoc de identitats que no es pot amagar més. I argumenten les seves idees, la qual cosa no es fa pas en l’àmbit polític, on les dinàmiques electorals i, sobretot, els poders econòmics i funcionarials a l’ombra, impedeixen qualsevol debat real i una sortida democràtica i negociada.
I és que del que es tracta és de reconèixer cada part com a subjecte cultural i social i, doncs, polític. Fer veure, com fan els espanyols, que els catalans no som un poble diferenciable i que tot queda integrat en aquest còctel d’espanyolitat mal entesa, de base castellana i amb una estructura administrativa clarament centralista, és perdre el temps una vegada i una altra. Primerament perquè tampoc es planteja un canvi de model que sigui efectiu i sostenible en el temps i, seguidament, perquè la repressió pura i dura aflora sense manies quan es mou peça.
De fet, la catalanitat lliure aflora com a signe de dignitat i supervivència, És així de clar! No es tracta pas d’una essencialitat teòrica o filosòfica sinó de necessitat de subsistència d’una cultura històrica, dinàmica, oberta al món i alhora ben viva i moderna. Possiblement amb majors possibilitats d’empoderament i d’inclusió socials que moltes d’altres. Segurament, i de manera més o menys conscient, des de Catalunya s’estan assajant formes molt interessants de participació pública i de gestió d’una realitat contemporània, força convulsa. I això enmig d’una decadència creixent del model de vida i producció occidentals, que va camí del col·lapse, especialment si el segueixen dirigint els grans estats i els seus paràsits econòmics.
A partir d’aquí cal veure com anem avançant. Probablement cal ser hàbils i defugir–com fem– el xoc frontal, buscant un desgast estratègic del contrincant que el puguem guanyar posant-lo en evidència en el marc internacional i debilitant-lo de manera sistemàtica. El problema és si aquesta estratègia està, o no, ben planificada. Ho anirem veient ben aviat, però el que tinc clar, és que el poble ha d’empènyer i no ho pot delegar als seus representants que, val a dir, i llevat d’excepcions puntuals, no dona la talla en aquest moment històric que ens toca viure.
