Els partits independentistes tenen sempre a mà alguns objectius que saben que són impossibles. És una manera de culpar l’altre, que no puguin fer el que voldrien. Aquesta tàctica és tan vella com el mateix populisme. Sempre necessita d’un enemic exterior, i Madrid és el culpable ideal.

Després del dret a decidir, en democràcia sempre hem decidit el que volíem. Portem prop de 40 eleccions demostrant-ho, ara toca vendre la necessitat d’una amnistia i exercir el dret a l’autodeterminació. Ho diuen i ho repeteixen com una cançó enfadosa que creuen que tindrà sort en algun moment o altre.

Doncs no. Encara que Gabriel Rufián ( ERC) cregui que el Govern central pot fer com en el tema dels indults, oblida un fet elemental i essencial. Concedir o no concedir indults era una decisió política, perfectament emmarcada dintre de la Constitució. Per tant, legalment possible. I així s’ha fet.

Ara bé, imaginar que el PSOE pugui vulnerar la Constitució, és viure en un altre món. No tenir sentit de la realitat, i encara menys «sentit d’Estat». A diferència dels partits independentistes que no consideren important el perjuri ( trencar el jurament fet), els diputats i diputades del PSOE, no. És a dir, tenen clar que el que es jura es compleix. Primer punt. Segon punt, qui trenca una vegada la legalitat, la pot trencar mil vegades més. I això no ha passat, ni passarà.

En tercer lloc, ni una cosa ni l’altra serien raonables. Per què concedir l’amnistia a persones que van vulnerar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia? Per què donar-la a persones que van malgastar diner públic? Per què donar-la a persones que van trencar la convivència i la propietat pública i privada? Podria fer un grapat més de preguntes per actuacions que res tenen a veure amb la defensa de les llibertats. Però és que, a més, tampoc encaixaria amb els preceptes constitucionals. I qui cregui que hi ha forces disponibles a favor d’aquesta opció en l’àmbit parlamentari és que no s’ha mirat la seva composició.

Pel que fa al dret a l’autodeterminació, l’exercim a cada votació que fem, i n’hem fet prop de 40, a raó pràcticament d’una per any, d’ençà la recuperació de la democràcia. Però és que no es dona cap dels preceptes per aquest suposat dret, a casa nostra. Així doncs, qui cregui que el pot demanar, que ho faci, i el tramiti per la via reglamentària. Veurà quin resultat dona.

Però vull reiterar una vegada més un principi elemental. Si els partits independentistes creuen poder amenaçar el Govern central amb una nova consulta, que ho intentin. Veuran quin resultat n’obtenen, pel que fa a l’aplicació de la legislació vigent. Tot seguit haurien de tenir present que per convocar i dur a terme una consulta, ha de voler-hi participar tot el cos electoral, i no només una part. I si la part principal decideix quedar-se a casa, com va fer el 9-N del 2014 i l’1 d’octubre del 2017, els resultats són un fracàs. No he vist mai un partit en què només jugui un sol equip i el donin per vàlid. Algú ho ha vist?

Els partits independentistes poden anar reiterant aquestes dues exigències, però són ben conscients de la seva inviabilitat. Estaria bé reconèixer la realitat i no viure fora d’ella.