Decididament, aquesta és una època enrevessada. Per això el periodisme es confon sovint amb l’espectacle i la credibilitat es disfressa de «m’agrada». Això que compartiré potser ha sigut un miratge perquè ja sé que l’estiu i les vacances tenen alguna cosa d’irreal; però l’experiència d’abstreure’s durant unes setmanes del soroll de la brega política i l’esbroncada multidisciplinària –Espanya, incloent-hi Catalunya, és des de fa anys un ring de boxa gegant– permeten pensar que un altre món i, sobretot, una altra vida són possibles. I analitzar quina part de responsabilitat tenim cada un en aquest disbarat: com a propagadors o com a consumidors de la droga tòxica que constitueixen la crispació, el mal humor i el sectarisme. Sembla que agradi estar emprenyats. De motius, n’hi ha, sens dubte, però convertir-ho en esport nacional és el que fa pudor d’epidèmia.
Per això m’ha cridat l’atenció que la meva desconnexió del heavy metal (pseudo) informatiu no hagi sigut fruit d’un pla establert, sinó pura inèrcia. Un exercici de supervivència. Mai vaig arribar a plantejar-me: «Deixo de comprar diaris (sí, jo els continuo comprant, m’encanta el paper...), no escoltaré cap butlletí de notícies i passaré de la tele i els digitals». Simplement no vaig sentir cap necessitat de fer-ho. I tampoc va fer falta marxar d’ermità al cim d’una muntanya o fer-se a la mar en un veler. No es tracta de desconnectar del món. Però aquesta sensació d’alleujament obliga a preguntar-se per què la resta del temps fem voltes a la roda de l’esvalot com hàmsters, pensant que avancem quan no anem enlloc. Suposo que qualsevol expert en salut mental en trauria conclusions; perquè ignoro si hi ha píndoles, vacunes o tractaments contra la dependència de la tensió, el frenesí, la pressa i la mala hòstia que ens xutem –o ens xuten– diàriament en vena. Però jo he descobert en aquest estiu tan estrany, amb la ressaca d’una pandèmia i molt futur per escriure, que si xipollegem en aigües pestilents després no podem queixar-nos que la roba faci mala olor.
