El temps anirà posant les coses en el seu lloc, i a poc a poc, els més recalcitrants aniran prenent consciència dels passos donats pel procés independentista, i els increïbles errors de càlcul i d’estratègia comesos. Mentrestant no arribi aquest moment, anirem escoltant, sense donar-li més importància les crides a la mobilització, a rearmar-se per continuar la lluita, les amenaces de «tornar-ho a fer», i un llarg reguitzell d’altres fórmules, més o menys imaginatives.
El resultat final: la indiferència de propis i estranys. I és que no fa por qui vol, sinó qui pot. I hem de reconèixer que ara i aquí, ningú es creu les amenaces de noves mobilitzacions, reactivació d’una DUI, morta abans de néixer, i tantes altres perfomances.
La manca d’autocrítica per part de tots els líders dels partits independentistes, no han impedit les reflexions i valoracions individuals i col·lectives, respecte als resultats obtinguts. I per molt que alguns vulguin amagar la realitat, aquesta és demolidora. Cap objectiu aconseguit, molts fracassos constatats.
I com més es vulgui tapar la realitat, més fracassos es produiran. La Catalunya, potent i admirada, ha donat pas a una Catalunya, estranya i poc respectada. Ja no l’entén ningú, ni bona part dels catalans. Per això encara és més fora de lloc voler aparentar una fortalesa que no es té, ni una potència perduda.
I és que a la realitat em remeto. Feia por activar l’article 155 de la Constitució, per primera vegada, però no hi hagué altre remei per a garantir l’estat de dret. Presa la decisió, lluny de plantar cara, les forces independentistes es van dispersar. Mig govern es quedà aquí, i l’altra meitat fugí vergonyosament cap a l’estranger. Res d’exili, fugida, pura i dura, abandonant els companys de viatge. Declaració de república de sis segons, i refugi en un país monàrquic (Bèlgica). Molt coherent tot plegat!
Cessats els principals càrrecs, es mantingueren en els seus llocs, tota la resta. Concretament 114 alts càrrecs, entre els quals Pere Aragonés i Elsa Artadi, tornaren a la feina, sense dimissions ni renúncies, en solidaritat o per mostrar fermesa contra el 155. I com ells, centenars d’alcaldes, regidors, presidents de consells comarcals, diputats provincials, diputats al Parlament, al Congrés i senadors, giraren pàgina i oblidaren les concentracions i mobilitzacions de mesos enrere.
Tothom a la feina, i fins i tot la Generalitat, de la mà del 155 va ser més eficient i ràpida en el pagament de milers de deutes a particulars i a ajuntaments, feliços de cobrar el que els devien. Convocades eleccions al Parlament, cap partit, repeteixo cap partit, va decidir no participar-hi, com a mostra de rebuig per ser convocades pel Govern Central. Hi van concórrer tots, i d’aleshores ençà, hem assistit, estem assistint a grans proclames verbals, seguides de grans renúncies factuals. Els tres partits de govern, volen aparentar fermesa i contundència, allà on només hi ha gestualitat i teatralitat. Millor deixar de fer ostentació del que no es té, perquè lluny de fer por, més aviat es fa el ridícul.
