Ahir, a ca la Gemma Nierga, a la ministra Raquel Sánchez se li va escapar de dir «taula de negociació», però de seguida va rectificar: «de diàleg». La diferència és important. Es dialoga per intercanviar punts de vista, amb l’objectiu de comprendre els dels altres, fet que en ell mateix ja és positiu. En canvi, la negociació –paraula relacionada amb «negoci»– implica una confrontació d’interessos per arribar a un equilibri entre guanys i renúncies acceptable per totes les parts. Al Govern espanyol no li agrada parlar de «taula de negociació» perquè no l’acusin de «cedir al xantatge separatista» i al president català l’interessa el contrari perquè no sigui dit que van a perdre el temps, però quan un s’asseu en una taula de negociació ha de tenir a la ma alguna cosa que interessi a l’altra part, perquè difícilment obtindrà res a canvi de res, i la pregunta és què pot oferir el Govern de Catalunya. Sabem el que demana: una llei d’amnistia que anul·li de cop tots els processos contra polítics i activistes independentistes, i un referèndum d’autodeterminació amb la garantia que el Regne d’Espanya reconeixerà el resultat. Són peticions que l’executiu espanyol no està disposat a acceptar, i si ho estigués, tampoc depenen només d’ell, perquè l’artefacte anomenat Estat és més extens i complex. A canvi d’aquesta demanda improbable, què ofereix la part catalana? Quins són els seus poders? Els de l’espanyola ja els sabem, ens els van fer empassar amb patates la tardor del 2017. Pot segrestar la Generalitat, ficar mig Govern a la presó i deixar-lo anar quan li vingui de gust. Pot presentar i retirar grans projectes d’inversió. I no s’immuta si dos milions d’independentistes surten a carrer. S’immutarà per cent mil? Oimés si la representació catalana arriba dividida a la taula. Renunciarà el Govern al pescar en els pressupostos? Qui no fa por ho té magre per anar pel món amb exigències. S’apropen dies d’excuses, algunes frustracions i molta propaganda.
