El (per no gaire temps) bisbe emèrit Novell està rebent una pressió mediàtica bestial. No l’aturarà ni ell ni tota la cúria romana sencera. És el personatge de l’any a Catalunya i del segle a Solsona, com ho va ser el cardenal Tarancón al XX, el capellà aperturista de la Transició que va purgar el seu progressisme desterrat al Solsonès. L’últim bisbe obre noticiaris, omple pàgines de diaris i ocupa tertúlies de ràdio. Fins i tot els programes del cor li dediquen minuts en abundància.

Està aclaparat per una atenció que no va preveure ni entén. La seva famosa mirada ara el mostra atònit. Atrapat en un silenci auto imposat o segons TV3 forçat per la Conferència Episcopal. Informar, seguir-lo en les rutines de la seva nova vida, a l’espera dels següents moviments, és obligació periodística. Queda molt per saber. I és el preu a pagar pel pas voluntari de persona a personatge. Ha fet ús intensiu dels mitjans de comunicació. Habitual en tertúlies madrilenyes als primers anys. Protagonitzant «El convidat» amb l’Albert Om. Deixant-se entrevistar per la conegudíssima periodista Luz Sánchez-Mellado a El País o per Joan Serra a Nació Digital, per cert, de lectura imprescindible. Va ser a totes les tribunes i se’n va servir per promocionar-se amb la cantarella de bisbe més jove d’Espanya.

No calen escarafalls morals de catalonor. S’ha criticat dur als reporters de TV3 per obtenir les primeres imatges al portal d’on viu. Era un document informatiu molt buscat. Podem veure a un home sortint a córrer curt de forma física. Mal moment per intentar obtenir-la. Per descomptat pot fer amb la seva vida el què li sembli, però és el mateix individu que des d’un púlpit o des de les pantalles ens deia sovint què fer amb la nostra. A tots, no només als seus fidels. Ha de comprendre que deixar el bàcul, la sotana i el palau episcopal per anar a un pis de 33 metres és una bomba informativa. Un «The Young Pope» local. No costa imaginar el que diria el mateix bisbe Novell de fa un parell d’anys del pas que acaba de fer ell mateix. Plegar i prometre’s amb una noia divorciada, mare i escriptora de novel·les eròtico satàniques ho hauria qualificat de pecat mortal. S’hagués auto enviat de dret cap a un exorcisme que ara es podrà estalviar.

Els «terribles» reporters de La Cuatro i de Telecinco, tan bregats en perseguir a folklòriques i vividors, van gosar pujar fins al replà de l’escala a escoltar rere la porta el soroll d’un vespre qualsevol en un pis. Van dir que resideix a un barri modest de Manresa. Jo que sempre havia pensat en la carretera de Santpedor com un lloc de classe mitjana. Cadascú amb els seus referents.

En Quico Sallés, el més omnipresent dels periodistes catalans, també ha fet guàrdia per allà i m’ha compartit unes fotografies nocturnes del niu d’amor. Una intensa lluminària a l’interior coberta per unes cortines passades per evitar curiosos. La llum deu ser per espantar els mals esperits que l’envoltem aquests dies. Els dels seus inferns i els dels que en volem fer una crònica. Preveig una joguina espatllada.