En un dia com el 5 d’octubre, el doctor Armand Rotllan Verdaguer, explicava que el metge Tomàs Ramon Amat era assassinat el 1937 en una tàpia del cementiri de Torrero de Saragossa per l’exèrcit franquista, en una breu dissertació a la Sala Plana de l’Om on va presentar el llibre Tomàs Ramon Amat. Aspectes biogràfics del metge manresà i polític republicà (1901-1937), de Zenobita edicions, amb la col·laboració de la Fundació Antoni Esteve. Nascut a Tarragona el 13 de juny del 1901, va ser un manresà d’adopció, que la veritat sigui dita no va estar massa a la ciutat, on va venir per casualitat a fer-hi el servei militar i després hi va tornar amb 29 anys, com a metge especialista en malalties de cor i pulmó, però al cap de quatre anys, el 1933, va passar a governador de Tarragona i el gener de 1934, Comissari General d’Ordre Públic, càrrec en què va durar només un mes i mig, en ser destituït pel President de la Generalitat, oficialment per la seva tolerància al joc. El 27 de febrer del 1934 va passar a Tànger al continent africà, com alferes. Durant la Guerra Civil va combatre al costat de les tropes republicanes: és capità metge al front d’Aragó i organitza la sanitat a Barbastre, fins que és detingut l’agost de 1937. En un judici sumaríssim és acusat d’adhesió a la rebel·lió i condemnat a la pena de mort el 28 de setembre del 1937. La confusió en el sumari és una de les millors aportacions del llibre de Rotllan. Uns mesos abans, el 21 de febrer del 1937, el capità Pedro Martínez Falo va ser acusat de deserció i condemnat a mort. Tomàs Ramon va participar en el judici com a testimoni, sense incriminació directa. Però els feixistes van demostrar la seva capacitat d’escarment i represàlia i el van condemnar a mort, acusat a més de maçoneria i després d’haver-lo confós amb un tal Ramon Tomàs de Barcelona.
La realitat és que el llegat de la seva memòria ha estat reconeguda a Manresa des d’abans del 1990, sense esmentar però, «algunes de les lliçons de vida que ens ha deixat». Ara Rotllan incideix en la dimensió humana i en l’exercici de la medicina. L’altre de les aportacions principals del llibre és haver contactat amb la família Espinel, alguns d’ells presents a l’acte de la Plana, que li van facilitar documentació per ajudar-lo en la recerca biogràfica, tot i que reconeix que «estem davant d’una aproximació biogràfica i no d’una biografia històrica.» És conscient que el personatge es mereix un estudi global més profund que inclogui totes les etapes: Tarragona, Manresa, Generalitat de Catalunya, Tànger i Barbastre. Considera que va ser un intel·lectual amb una mentalitat oberta i «revolucionària» en el seu temps. Diu que l’etapa de Manresa és la més apassionant per les iniciatives exitoses i grans projectes culturals. «Ni Manresa ni els seus metges no el poden oblidar». En remarca la seva importància sanitària, com especialista de pulmó i cor, expert en tuberculosi, malaltia molt freqüent a l’època. Crea el Dispensari municipal el 1932, on realitza revisions escolars i promou les colònies escolars, amb les seves fitxes mèdiques. Políticament és president d’Unió Catalanista Republicana el 1930, i després de les eleccions de 1931 s’integra a ERC. És regidor i forma part de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament, amb personalitats com Isidre Costa i Aniceto León, entre d’altres.
