La inseguretat s’ha convertit en el tema estrella manresà, te’n parlen però no ets conscient de la sensació de ser-ne la víctima i aquesta setmana m’ha tocat. Va ser en el pàrquing d’un supermercat, acabava d’obrir el cotxe i de deixar la compra i la bandolera que duia al damunt, quan un home amb aspecte d’operari, armilla groga inclosa, m’assenyalava unes claus a uns metres del meu vehicle preguntant-me si eren meves; li vaig respondre que no, que les deixéssim a la caixa del súper per si qui les havia perdudes venia a recuperar-les, ell em va dir que estava treballant i que si les podia portar jo; plenament confiat a fer una bona acció les vaig recollir mentre un seu associat m’obria el cotxe per l’altra banda i agafava la bossa amb tots els objectes personals i documentació, el fals operari es posava a córrer i tots dos pujaven en el cotxe que conduïa un tercer, amb les meves pertinences a les seves mans; així d’estúpida és la crònica dels fets.
Sempre he estat confiat, m’agrada l’actitud de confiança vers els altres perquè és la que vull que tinguin amb mi; però més enllà de magnificar i generalitzar el que m’ha passat, la sensació d’indefensió i ràbia que he anat acumulant aquests dies m’ha portat a pensar en les víctimes col·laterals de l’episodi viscut. Nosaltres mateixos, que hem arribat a ser capaços de dur tota la vida en un telèfon; te n’adones quan te l’han fotut, i la primera reacció no és comunicar-te amb una persona, sinó pensar que estàs despullat sense la informació dipositada en el petit aparell i et sents sol enmig del no res perquè no pots trucar. La confiança en els que t’envolten, perquè fins que no superes l’experiència et mires a tothom que et passa pel costat com si et volgués agredir, encara que es vulguin dirigir a tu amb tota la bona intenció. La llibertat de convivència, quan et tanques amb tu mateix per no ser vulnerable, sense pensar que precisament aquesta vulnerabilitat és la que t’alliçona per fer-te més humà.
És cert que la ciutat pateix inseguretat, tant com que això no ens pot portar a criminalitzar persones que pateixen una veritable crisi d’exclusió social; els autèntics malfactors hi seran sempre, es tracta d’individus sense escrúpols, organitzats, mancats de valors socials i especialitzats a aprofitar les debilitats dels altres. No podem permetre que aquests personatges ens facin viure amb por als nostres carrers i, sobretot encara menys, que aconsegueixen anul·lar l’únic que ens pot fer guanyar la lluita per garantir la justícia social i les pròpies llibertats: la confiança en les persones. Sí, m’han robat, però si la confiança en les persones és la principal víctima col·lateral, m’hauran robat molt més que unes identificacions administratives i uns efectes personals.
