Aquesta vegada la poma té forma de pera. Per ser més exactes: la brega l’han motivada dos penis de ciment de dimensions considerables que, fa un parell de setmanes, van aparèixer espontàniament a Vilada, com dos bolets fàl·lics germinats amb la rosada de la nit. L’autor d’aquests conjunts escultòrics, segons s’ha sabut després, és un artista local que, d’una manera anònima i a tall de llufa, va clavar penis i penjolls a l’esquena del bosquet del Metge. I tan ben clavat ho va clavar que, quan la brigada municipal va intentar retirar els esplèndids genitals de l’espai públic, se’ls van quedar a les mans. La broma no hauria tingut cap transcendència si no fos perquè a algú li va faltar temps per considerar que l’acció d’eliminar aquest parell de tòtems de la via pública era un atemptat contra la llibertat d’expressió. I ja se sap que sovint tot és broma fins que, sorpresos perquè qui du la llufa se l’arrenca, ens ofèn que el destinatari a qui la hi hem penjada no estigui a l’altura del nostre sentit de l’humor. I parlant de l’humor, diria que no s’hi val a comparar-ho amb la crema de llibres de l’època nazi, ni que sigui a tall d’acudit en una vinyeta de diari. És més: un oficial nazi mai no hauria menystingut (llevat que l’escultor fos jueu, gitano o comunista) una manifestació artística en què s’enaltís la virilitat d’una manera tan notable. Gràcies a la seva traça com a dibuixant, el deportat republicà Josep Cabrero Arnal, el personatge de l’Emili a la novel·la K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, va salvar la pell de l’extermini nazi dibuixant penis i xones per als seus carcellers de Mauthausen. Si en comptes de dibuixant, Arnal hagués estat escultor, avui dia la gran esplanada del camp semblaria el bosc de can Ginebreda.
