La vida s’alimenta de dies generosos

Quin so té la veu de Manel Camp? Com sona la música de dins la Sílvia Bel? Quin tacte tenen les paraules del poeta Margarit? Vaig tancar els ulls i vaig entrar a la sala amb la resta de sentits ben oberts disposat a gaudir, descobrir... La platea plena presagia nit d’estrena oficial del Tocats de Lletres 2021 a Manresa, i després dels parlaments oficials es fa el silenci, més poètic que mai, d’on emergeixen, poderosament fràgils, Sílvia Bel i Manel Camp fent emergir, sense previ avís, la música d’entre el silenci i les paraules surant escapant dels sorolls. Em deixo dur. La música em du la calma, la tristesa serena i m’evoca, també, llocs on no hi soc i on potser no hi he estat mai però on m’agradaria ser i on gairebé, deixant-m’hi anar, hi soc ara. M’hi sento. La paraula m’acarona, la veu càlidament rogallosa de la Bel em guia pels mots càlids i aspres del poeta. I m’hi sento bé. «Que trist escoltar Gerswing sense poder abraçar-te». «Cadascú és solista del seu propi silenci». Aquesta mateixa tarda de dimecres, una estona abans d’ara, m’he colat per un forat del teatre i he vist Camp i Bel preparant el concert-espectacle d’avui. Amb mirades, amb silenci, amb complicitat. Amb sentit poètic de l’escena. Amb respecte per Margarit. De vegades la senzillesa és la millor de les trames i l’emoció vol camins senzills i nets, i porosos com els que Bel i Camp busquen i troben a l’escenari mig en penombra. Si els veiéssiu teixir el que serà després la tarda en una platea plena que es conjura per mantenir el silenci tan preuat entre poema i poema, entre peça i peça, entre espai i silenci. El silenci, sovint, ho fa tot més bonic. El precís silenci per donar més valor a cada mot, a cada nota.

L’encant magnètic de la veu de la Bel i el delicadíssim traç de Manel Camp estimant el piano, acaronant-nos l’ànima i convidant-nos a estimar la música. I fer que sembli fàcil. Però no ho és, ho sap molt bé el poeta Margarit, que va ser mestre en fer que fos fàcil i planer i profund alhora explicar-nos la vida i la mort i l’amor i la música. Sense obrir els ulls, encara, se m’acut que el jazz és un lloc on vas a perdre’t per trobar-te i on segur que et trobaràs, i que en això s’assembla tant i tant a la poesia, que, avui amb lletra de Margarit i amb veu de Sílvia Bel, ens ha regalat tant de consol i confort i que Manel Camp, avui i tots els dies d’aquests any en què està immers en aquesta tournée anomenada «De Minorisa a Carst», s’alinea amb el poeta savi que ens deia i ens diu «la vida s’alimenta de dies generosos». Com el d’avui. I no sé si obrir els ulls.