Aquesta setmana ha començat la cimera climàtica de les Nacions Unides, a Glasgow.
Lluny d’objectius ambiciosos pretèrits, les grans esperances de la humanitat es concentren en intentar esmorteir el continuat augment de la temperatura del globus terraqüi. I és que les previsions, es mirin com es mirin, són nefastes. Des de la revolució industrial, els humans hem aconseguit un ascens constant i sostingut de la temperatura global, degut a l’efecte hivernacle resultant d’activitats humanes. Les conseqüències que s’apunten són evidents, i en molts casos lamentablement comprovables: onades de calor, inundacions, retrocés de les glaceres, augment en els nivells del mar, incendis descomunals...
I la gran esperança de la humanitat es resumeix a anhelar que, enlloc de quatre graus, el 2100 el planeta s’hagi sobreescalfat només tres graus.
La inèrcia és tan gran, que ja anem tard. I es nota en l’aire de la cimera, que té un marcat caire d’urgència i escepticisme, a parts iguals.
Aquests dies han aparegut campanyes a les xarxes, per augmentar la consciència social de la situació en què ens trobem. La més viral, la que ha engegat la mateixa ONU. En aquest cas, un dinosaure irromp en una assemblea general i pren la paraula: «Jo sé alguna cosa sobre l’extinció. Us semblarà obvi, però deixeu-me que us digui que extingir-se és un mal negoci; Però, extingir-se a un mateix? En 70 milions d’anys és la cosa més ridícula que he sentit mai. Almenys nosaltres teníem un asteroide, quina és la vostra excusa?»
I costa de contestar, oi? Vist amb ulls de dinosaure, som ben rucs els humans.
En realitat el dilema és un: salvar el planeta, o salvar un estil de vida que ja s’ha mostrat insostenible? La resposta, tan evident com les plausibles i properes conseqüències. I si sou dels que penseu que sou massa petits per provocar un canvi, penseu en les nits d’estiu dormint amb un mosquit a l’habitació.
