Amb aquest títol, el Sr. Xavier Domènech (Regió7, 29 d’octubre de 2.021), escrivia un article amb una reflexió interessant a partir de l’enquesta de Plataforma per la Llengua, sobre com es percep la protecció del català per part de la Generalitat, abans i després del procés independentista. Com deia el Sr. Domènech, la percepció global diu que la protecció del català era més intensa abans que ara. Per això ha crescut l’alarma per la possible davallada de la llengua, amb una salut real del català no bona.
Amb unes dificultats ben reals per la supervivència del català, el que sorprèn (o potser no tant), son els entrebancs de l’estat quan opta pel secessionisme lingüístic. I és que les webs dels ministeris de Cultura, Universitats, Justícia i Transició Ecològica, ofereixen, a més de la pàgina en castellà, les versions en anglès, gallec, basc, català i «valencià», com si la llengua que parlem a Elx i a Manresa fossin llengües diferents. La particularitat de la web del ministeri de l’Interior encara és més estranya, ja que, a més del «Bienvenidos», Benvinguts, «Benvindos», «Ongi-Etorri» i «Welcome», irracionalment, posa de nou, un altre: Benvinguts. També passa el mateix amb la web de la casa real, amb versions en anglès, basc, gallec, català i «valencià». Curiosament aquesta web i les dels ministeris, no posen cap versió en andalús, murcià o canari.
És kafkià que els ministres, i particularment el de Cultura i el d’Universitats, (tots dos catalans) i el rei, permetin a les seves webs la possibilitat de cercar una pàgina en català i una altra en valencià, com si es tractessin de llengües diferents.
Amb aquesta actitud del tot acientífica, la casa real i els ministeris continuen fent el ridícul, posant dues versions «diferents» d’una mateixa llengua, que compartim els ciutadans de Maó, Vinaròs, Solsona, l’Alcúdia, Canillo, Manresa, Borriana, Mollerussa, Ciutadella, Vic o Alcoi. De fet, (i això ha passat realment), quan fa uns anys, un valencià de Borriana i un català de Gironella es van conèixer, es van entendre perfectament. Amb distints accents (com el castellà de Salamanca i el de Buenos Aires), però es van entendre del tot. I no va ser pel miracle de Pentecostès.
El que és evident és que si el rei i els ministres trenquen la unitat del català, s’afebleix la salut de la nostra llengua.
Crec que les versions valenciana i catalana de les webs de la casa real i dels ministeris, ens mostren que el rei i els ministres (que diferencien el català del valencià) haurien de tornar a primària, perquè els expliquessin que aquestes «dues» llengües no són dues llengües diferents, sinó la mateixa. Així no farien el ridícul posant una versió en valencià i una altra en català. Perquè mai no posen versions en extremeny i en andalús.
L’exemple i el treball incansable per la nostra llengua del monjo de Montserrat, P. Josep Massot, que avui dimecres fa 80 anys, ens encoratja a defensar el català.
