Jesús havia escoltat aquesta història moltes vegades: en temps d’Elies, exiliat i empobrit, una vídua fenícia, estrangera, amb el seu fillet confià en la paraula d’Elies, és a dir, en el Senyor, i preparà els panets amb el poc de farina i d’oli que encara li quedava. El miracle de la generositat sense càlcul es produí i ens diu el profeta que ni el pot de farina es va buidar ni s’acabà l’oli de la gerra «tal com el Senyor havia anunciat».
Jesús també havia vist aquesta escena moltes vegades. Una dona vella i pobra que comparteix tot el que té, i l’evangelista afegeix que no era pas lluny del Regne de Déu, com tampoc ho era aquell honrat mestre de la llei del qual parlava l’evangeli de diumenge passat. També nosaltres hem escoltat històries com aquesta i hem vist gestos com aquest.
Jesús parla del que havia vist durant tants anys, del que ha escoltat als seus pares, als altres familiars, als veïns de l’aldea de Natzaret. És per això que podríem dir que la vida oculta del Senyor es fa palesa en la predicació durant la seva vida publica, en els exemples que posa o en els que l’inspiren. Jesús, com nosaltres, parla del que ha escoltat o ha viscut durant anys.
Aquest evangeli pertany a un grapat de textos, tots del capítol dotze de Marc, que presenten els debats que va tenir Jesús amb tots els grups significatius del seu temps. Aquests grups van ser, en primer lloc, uns notables, grans sacerdots i mestres de la Llei (diumenge 17 d’octubre); també, uns fariseus i uns partidaris d’Herodes (diumenge 24 d’octubre) i, finalment, uns saduceus (diumenge 31 d’octubre), per acabar amb una nova invectiva contra els mestres de la llei i proposar aquell exemple de la viuda pobra (diumenge 7 de novembre). Crist els parla dels vinyaters homicides, dels tributs, tant del just com de l’injust i, en tercer lloc, de la resurrecció; i ara acaba amb aquesta paràbola, que recorda la història de la viuda de Sarepta de Sidó i ens presenta l’exemple d’una dona que entrega tota la seva vida. Aquest és l’exemple que se’ns escau també a nosaltres.
Perquè el Senyor després d’entrar a Jerusalem i d’anunciar la destrucció del temple i les grans tribulacions que arribarien amb la vinguda del Fill de l’home, parla d’un dia i d’una hora dels quals «ningú no en sap res. Ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare» (Mc 13:32). El sacrifici de Jesús és «d’una vegada per sempre», com escriu la Carta als Hebreus. A tot arreu és el mateix Crist, tot sencer, el que s’ofereix en un sol sacrifici «d’una vegada per sempre». Com va escriure sant Joan Crisòstom: «Recordem l’únic sacrifici» (Sobre la carta als Hebreus 17,3).
La viuda de l’evangeli que va donar tot el que tenia per viure va participar així de l’únic sacrifici del Crist, des de la seva petitesa i la seva generositat, amb tot el que era. Aquesta és la invitació que rebem: participar amb la nostra vida quotidiana de la vida entregada «d’una vegada per sempre» pel Crist.
