L’art de governar és una barreja de bon ús de les eines pròpies i de saber aprofitar els moments clau per fer un salt qualitatiu. Tots els qui hem ostentat càrrecs de govern podem donar compte de l’acció ordinària, al costat de l’extraordinària, motivada per saber-se moure en els llocs precisos en els moments adequats.
Recordo desenes de moments clau, en els quaranta anys de govern, a causa de mèrits propis o de mals governs aliens. Sempre procurava tenir 5 o 6 projectes executius, de diferents dimensions, per presentar en un moment donat, en què apareixia una convocatòria d’ajuts imprevista, o sobrava diner, per no haver presentat prou projectes, en un munt d’ajuntaments.
En un cas, era per mèrit propi, en l’altre, per demèrit dels altres. De tot hi ha a la vinya del Senyor, i només era qüestió d’estar sempre a l’aguait per aconseguir-ho. Si traspassem aquest principi al que hem vist fer al Govern de la Generalitat, ens adonarem de moltes grans ocasions perdudes.
Em refereixo a no haver aprofitat prou bé els moments en què el Govern central no disposava de majoria absoluta, i necessitava els vots de Minoria catalana, més tard de CiU o ERC, per aconseguir ampliar i millorar l’autogovern de Catalunya. El victimisme ha fet un mal terrible perquè ha presentat les males negociacions, o la seva absència, com a fruit de la mala sang del Govern central de torn.
És més fàcil carregar les culpes als altres que no pas reconèixer les deficiències o ineptituds pròpies. Aquesta ha estat una habitual excusa en els darrers quaranta anys. No ens donen el que demanem perquè són dolents. No serà que hem estat incapaços de negociar? No serà que no hi ha hagut cap estratègia ni plantejaments de futur?
Ens queixem d’un deficient sistema de finançament, però el Govern no n’ha presentat cap de propi per proposar-lo com a alternatiu. Encara més, ha preferit no anar a les reunions preparatòries per evitar haver-se de mullar. Volen anar cap a la independència oblidant el dia a dia i deixant que siguin els altres els qui discuteixin les noves condicions.
Però encara és més greu deixar perdre una altra ocasió de canvis profunds en l’estructura de l’Estat i no fer costat a Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana, el qual està aplegant forces i territoris que advoquin per una autèntica federalització d’Espanya. No solament proposa un nou sistema de finançament més just i adequat, sinó descentralitzar l’Estat, en l’àmbit polític i administratiu.
Un somni de tots els federalistes que permetria equilibrar el país i obtenir un reequilibri territorial com mai hem tingut. On és el nostre Govern? Enlloc. No hi és ni se l’espera perquè es barallen entre ells i aspiren a una independència amb gran soroll verbal i nul moviment real. El mentrestant continua generant una pèrdua d’ocasions immenses que deixem perdre, dia sí dia també. Grans visionaris. Grans estrategues els nostres governants. Ho hem vist en els darrers deu anys. Més febles que mai, més desorientats que mai.
