El setembre del 2005 Regió7 publicava un petit reportatge que titulava «Rèquiem pel vídeo». Posava de manifest que el format VHS, que amb tanta fortuna i joia havia regnat a les llars posant a l’abast un cinema a la carta i un suport que permetia deixar constància animada dels records familiars, estava a punt de desaparèixer dels videoclubs. En aquell moment, doncs, el Video Home System, que és el significat de l’acrònim VHS, s’anava esllanguint camí de la desaparició davant de nous suports de reproducció més moderns que havien arribat al mercat, bàsicament el DVD. Allò era una evolució del producte, però no un canvi d’oferta. De fet, amb aquell traspàs de formats, que feia un salt cap a una millor qualitat, els videoclubs semblaven tenir més que garantit un futur pròsper. Aquell negoci de lloguer de pel·lícules nascut a final de la dècada dels vuitanta i que va esclatar durant la dels noranta (qui no recorda les cues que es feien en aquests establiments els divendres a tarda per proveir-se d’entreteniment cinematogràfic per al cap de setmana), semblava refermar-se en aquell reportatge del 2005 embolcallant el producte de nova tecnologia. Han passat tot just 16 anys des d’aquell «Rèquiem pel vídeo» (i, mentalment, segurament ens sembla que siguin la meitat) i ara ja podem repescar el titular afegint-hi al final la paraula «club»: «Rèquiem pels videoclub». Dissabte passat, aquest mateix diari publicava que el darrer videoclub de Manresa liquida l’estoc per tancar. Els accelerats canvis en el consum audiovisual han portat el propietari de DeCine a posar a la venda els aproximadament 20.000 títols que té en catàleg. Un nou cas d’extinció, un exemple més de com ens devora el temps en aquest mon que ha premut l’accelerador. Productes, negocis, plans que neixen, esclaten i es marceixen a velocitats florals. Efímers. Allò que avui sembla un futur sòlid, tot just demà és un present que es fon, i l’endemà un passat reservat només per al record. Tempus fugit. Com aquella tecla fast-forward dels aparells de VHS més evolucionats, que ens permetia avançar la cinta a gran (?) velocitat, el món evoluciona amb la sisena posada i ho crema tot en quatre dies. Metàfora d’aquesta voràgine temporal, els dos darrers títols que van entrar a lloguer a l’últim videoclub de Manresa van ser el novè lliurament d’A todo gas i el segon d’Escuadrón suicida. Efectivament, la vida ens empeny cap enlloc a tota castanya. Encara sort que ens queden els records en VHS, o en DVD. Tot i que ja no sabem on reproduir-los.