La crua realitat ens bufeteja a cada instant. Diàriament. Posa a prova la nostra capacitat de comprensió i ens repta a assumir les contradiccions pròpies, amb el convenciment que les alienes són intocables, sobretot les que són responsabilitat del sistema, del poder, de l’establishment.

A Igualada, una doble notícia els ha sacsejat les conviccions i l’ànim els darrers dies. Quan encara mantenien l’esgarrifança per la brutal agressió patida per una noia de setze anys, i la confirmació que tindrà seqüeles de per vida, un nou sotrac emocional ha commogut la ciutadania en saber-se que un noi de 15 anys ha tornat a posar la ciutat en primera pàgina informativa com a protagonista d’una acció solidària, d’altíssim significat social. El noi, promesa de l’atletisme igualadí, en la final d’una prova celebrada a l’estadi Serrahima de Barcelona «va fer el que no se sol veure mai: aturar-se a aixecar un company que havia caigut a la recta final i, no content amb això, deixar que el passés a davant», explicava la crònica esportiva del diari. I hi afegia el comentari del pare del noi: «Va fer el correcte. No n’hi ha prou amb ser el millor, has de tenir bon cor i ser bo amb l’altra gent». Un bon ensenyament.

Ara digueu quina contradicció tan gran han de viure els igualadins, i nosaltres identificar-nos-hi, en no poder evitar la comparació d’un fet amb l’altre, protagonitzats en pocs dies de diferència per conciutadans que viuen al costat de casa. En el marc mental de ningú normal pot encabir-s’hi que algú (més d’un, segurament) hagi comès la salvatge agressió patida per la noia. Quin ensenyament ha rebut dels seus pares l’animal agressor? Quin concepte té de la societat en què viu? Què li ha transmès aquesta societat? Que s’ha de ser comprensiu amb els violents, acompanyar-los, protegir-los, justificar-los?

El dia a dia està farcit d’episodis violents. També n’hi ha de cívics, però acostuma a passar que de la violència als carrers se’n nega la incidència, o no es vol veure-la, o s’amaga. Deu ser que reconèixer-la, combatre-la, fixar normes, drets i deures és impossible d’aconseguir a ulls del sistema, i per això hi anem anant cap a l’inevitable: la pèrdua de valors socials. Recordem, per exemple, els marrameus del sector de l’oci nocturn i les discoteques perquè els deixessin obrir. Amb els seus negocis en funcionament s’acabarien els botellots, l’incivisme en zones urbanes, les batusses, les agressions sexuals..., el cert, però, és que les borratxeres, els comportaments salvatges, l’incivisme, les violacions no cessen. Menystenir el problema de comportaments socials desmesurats ha arrelat el problema. Estem al final de la cursa, asmats, i ningú no s’atura.