Dies enrere vaig xerrar força estona amb un vell amic d’ERC. Enmig de la conversa, em va dir: «Un cop integrats els ex-PSC, amb els quals hem estat molt generosos» vaig callar, però, pensant-hi, té tota la raó. Tots els antics PSC que conec que ara estan a Esquerra tenen un càrrec o altre. Aquella afirmació, del tot innocent, em va fer veure que no tot havia estat de color de rosa dins d’ERC, en aquella operació de cooptació d’antics quadres del PSC, la majoria ja passadets d’edat. I no sé per què em va venir al cap l’Ernest, i com havien apartat l’Alfred Bosch, que era el candidat que havien escollit els militants per posar-lo de cap de llista a Barcelona. Els «gurus» d’ERC devien pensar que el cognom Maragall tenia tirada i amb ell podien assolir l’alcaldia. Els va sortir malament.

Imitant el seu pare, que amb més de vuitanta volia repetir de senador, l’Ernest va llançar la seva candidatura a l’alcaldia presentant una esmena a la totalitat als pressupostos de l’Ajuntament. Es va autoproclamar com l’única alternativa al govern actual. Va ser un inici de campanya amb tots els ets i uts, amb una contundència en els arguments que més semblaven per guanyar-se les bases del partit que els possibles electors. Ni quinze dies li ha durat la campanya, els màxims dirigents d’ERC han servit, amb safata de plata, el seu cap a l’alcaldessa i, òbviament, ell, obedient com sempre, no fos cas, ha dit amén. D’aquí a divuit mesos tindrem eleccions municipals, aleshores ERC ens voldrà fer creure que, per a ells, els municipis són molt importants. Com ha quedat més que acreditat, per l’únic que els tenen, és per moneda de canvi per mantenir el poder autonòmic.

No hi ha govern del món que pugui aguantar una intervenció com la de Canadell al Parlament. Com tampoc enlloc s’ha vist que el president i els consellers del seu partit abandonin l’hemicicle, tot enfadats, quan intervé el seu soci de govern, i que tornin a entrar un cop acabat. A qualsevol lloc del món això significaria que el president els faria fora, però no, a Catalunya som diferents i, aquí, continuen defensant que la majoria del 48%, segueix sòlida. Home, que estem acostumats que ens enganyin no vol dir que ens puguin prendre per rucs, les CUP voten en contra del pressupost, els de Junts, els uns emprenyats amb el president perquè pacta amb els comuns i els altres amb ERC perquè aprova el pressupost d’Espanya, i encara ens volen fer creure que el pacte segueix viu. Només cal escoltar la Rahola!

El govern aguanta passi el que passi, trencat, però aguanta. Junts és un moviment que només pot existir des del poder, i això, els d’ERC, ho saben, per tant, aguantaran fins que els convingui a tots dos. Del que no s’adonen és que els ciutadans n’estan tips, de tanta comèdia i tants tripijocs.

Avui es necessiten solucions, el moment és molt delicat i fa imprescindible un govern fort, que pregui decisions. Just al contrari del que tenim. Fins quan l’oposició d’esquerres serà més responsable que el govern?