Sols perquè un Déu eternal / a vos per Mare volia, / concebuda sou, Maria, / sens pecat original», diu la tornada d’uns goigs impresos a Girona a mitjans del segle XIX, quan es va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció. La butlla papal és d’un 8 de desembre i aquesta data és festiva en el calendari de molts estats catòlics, entre ells l’espanyol, però ja feia segles que la Immaculada era objecte d’una gran veneració popular dins el cristianisme (llegiu l’article d’en Salvador Redó, aquí al costat). I això que el dogma té el seu embolic, i molta gent el confon amb el de la virginitat. Aquest últim diu que Maria no va concebre a Jesús amb la contribució seminal de cap home sinó per obra de l’Esperit Sant. Els qui tenen prou fe creuen en els miracles d’un déu omnipotent capaç de forçar els límits de la natura, i si és capaç de ressuscitar els morts, encara més ha de poder prenyar per telepatia. Si aquest prodigi és fàcil de narrar, no ho és tant el de la Immaculada, que provarem de resumir: quan Adam i Eva van mossegar la poma que els va expulsar del paradís, van cometre un pecat que el déu inclement de la Bíblia va decidir que seria heretat per tots els seus descendents, i que per això s’anomena pecat original, de manera que tots els humans en serien culpables des del moment que l’esperma del pare troba l’òvul de la mare. Sí, amics, els fetus ja traginarien la vella culpa. Ara bé: ¿com era possible que la divina persona de Jesús s’encarnés al ventre impur d’una dona contaminada amb el pecat original? La solució teològica passava per establir que l’omnipotent havia alliberat d’aquesta herència la futura mare ; els pares de Maria (Joaquim i Anna) van concebre, sense saber-ho, una filla immaculada. I aquesta filigrana teològica és el motiu pel qual avui és vermell al calendari i pilar d’un viaducte. Si ho troben excessiu, pensin en tota la gent que creu en el dogma de la immaculada constitució espanyola i li aplica el «sens pecat fou concebuda».
