Em reconec un defensor de la democràcia parlamentària, però he de reconèixer que algunes vegades les lleis surten del Parlament pitjor de com entren. Faig aquesta entrada perquè tinc la sensació que molt aviat en viurem una d’aquestes i cap grup podrà lluir els èxits aconseguits, més aviat el contrari.
Els posicionaments mostrats pels diferents grups parlamentaris, fins i tot abans de conèixer el text acordat, fa pensar que l’anomenada reforma laboral difícilment tirarà endavant tal com està. En pocs dies s’haurà de convalidar el decret llei que la sustenta o estic molt errat o tot fa creure que s’aprovarà inicialment, però s’haurà de tramitar com una llei. L’Euzkadi Buru Batzar, en cap cas permetrà el vot contrari del grup parlamentari del PNB, el que fa que el decret llei sigui convalidat, per més que els independentistes catalans reneguin o les dretes espanyoles clamin tots els dimonis.
Els contraris ho són per motius que poc tenen a veure amb l’acord, estan liderats pels sindicats del País Basc. El sindicat abertzale Langile Abertzaleen Barzordeak (LAB) vol aprofitar l’ocasió per aconseguir arrabassar la majoria històrica al sindicat Eusko Langileen Alkartasuna (ELA). De fa anys que estan en una batalla molt dura. El PNB, fundador d’ELA, tot i que fa temps que les seves relacions no són bones, no vol deixar la majoria als abertzales. LAB, que és la branca més dura d’aquest món, fa uns quants mesos que acusa Bildu de trair els treballadors bascos, de ser massa tous, i es vol convertir en el nou referent de lluita
Sigui com sigui, s’aprovarà la convalidació, però caldrà «millorar» el text, quan es tramiti com a projecte de llei, i aquí arriba el disbarat. Què millorarem sense trencar-ho tot? Com reconeixen, fins i tot els més contraris, és el primer acord en democràcia en què els treballadors guanyen drets, i alhora també és el primer firmat pel Govern i els agents socials, UGT, CCOO, CEOE i CEPYME. Sí, sí, la primera vegada, en quaranta anys. Els socialistes que tenim una edat, recordem el trauma que va suposar la primera vaga general que els sindicats van fer al govern de Felipe González, i des de llavors qualsevol modificació de les relacions laborals ha anat acompanyada de grans mobilitzacions.
Com tota negociació, les parts han renunciat a algun dels seus objectius. En aquest cas els agents socials han donat una lliçó als partits polítics, i han posat l’interès general per sobre dels interessos particulars. Els sindicats han renunciat a tocar el cost de l’acomiadament i les patronals han acceptat més control sobre la contractació i la limitació efectiva sobre la temporalitat.
Les dretes espanyoles, seguint amb la seva bogeria, no volen donar el més mínim respir al govern, fins i tot estan disposades a enfrontar-se a les patronals. Però, i les suposades esquerres independentistes, què volen? El sindicat abertzale LAB, és qui ha de marcar l’estratègia del president Aragonès?
