Potser el cel ras és el millor regal de l’hivern. El cel ras de blau, ras de fred de gener, una superfície inabastable monocolor i al capdamunt d’una xemeneia que no fumeja un ocell pacient, que no sé què espera. Tots dos mirem enlaire. Hi confiem. Ha passat la festa que no ha estat festa. Viscuda amb festa o sense. Cadascú ha fet el que bonament ha pogut per viure. Sobreviure. I no s’hi val comparar perquè sempre hi ha algú que està pitjor. Ho deia l’àvia. Sempre sàvia de tant patiment acumulat. Millor callar. No queixar-se. No dir res. Valorar el que hi ha. Hi hagi molt. Hi hagi poc. Hi hagi poquíssim. Viure és el gran repte. I costa. Malviure és fàcil. Es pot malviure vivint bé. De vegades, de tanta bonança. Les basses d’oli són ideals per ofegar-s’hi.
Res no s’acaba i tot comença, diu el poeta. Però no sempre comença igual ni al mateix lloc. El Nadal s’enxiqueix quan els petits es fan grans. La mida dels arbres engalanats que apareixen a balcons i menjadors, la quantitat de llumets i de paquets embolicats és inversament proporcional a l’edat dels inquilins de les cases. Com més grans, tot es fa més petit. Com més petits, tot es fa més gran. Ara entenc la tristesa d’algunes mirades i les presses per enllestir ràpid uns dies que obliguen a passar comptes. Els balanços vitals són els més difícils d’equilibrar. Rafael Vallbona escriu a la novel·la Swing. Allà on la vida venç: «L’esperança és un desig crepuscular. Sabedors de la inexorable derrota a la qual estem abocats, la història ha construït un relat cultural basat en una confiança més o menys creïble, però sobretot turmentada, que es desplega a través de la religió, la filosofia o la psicologia oferint-se com el remei als mals que ens infligeix una dura i descarnada existència. L’esperança és un bé comú a tothom, perquè els qui ho han perdut tot encara la posseeixen».
A casa, l’esperança va entrar per la porta el vint-i-dos de desembre dins d’un pot de vidre de iogurt. El meu fill petit el va dur de l’escola amb la llavor d’una mongeta plantada. Ens va dir que l’havia de cuidar i procurar que creixés. Feia mala ganya, certament. La va col·locar en un lloc de la casa que va pensar que li agradaria, davant dels seus dos puzles en 3D preferits, un de la torre Eiffel de París i, l’altre, del Big Ben de Londres. L’ha regat pacientment cada dia i ha presidit tots els nostres àpats familiars. La nit de Nadal ja arribava al segon pis de la torre Eiffel, per Cap d’Any tocava les agulles del rellotge i avui ja és més alta que els dos monuments. Miro la mongetera com si fos un miracle. M’ha ensenyat que l’esperança s’empeny.
