Fa una quinzena d’anys, vam considerar un insult que un dirigent polític acusés el Parlament de funcionar com una joguina, més pròpia de la Senyoreta Pepis que no pas de la més alta institució del país.
Ho sento de tot cor, però no podríem reaccionar de la mateixa manera davant d’una crítica semblant a la vista del que passa en el nostre Parlament. Mai, mai hauríem pogut imaginar que fos presidit per una persona imputada per diversos delictes, a punt de ser portada a judici, amb una més que probable condemna d’inhabilitació per uns quants anys.
En un altre país, una persona com aquesta hauria renunciat a assumir el càrrec. Aquí, no tan sols no ho va fer, sinó que està a la recerca d’incomplir l’acord de plegar quan sigui portada a judici. Vol esperar la primera sentència, presentar recurs, esperar la segona sentència, i tornar a presentar recurs, si cal, davant el Tribunal de la UE. Tot plegat podria suposar entre cinc i sis anys d’espera. Una jugada més típica d’una trilera que d’un càrrec institucional.
Però, una nova sentència del TSJC acaba de condemnar Pau Juvillà, diputat de la CUP i membre de la mesa, a sis mesos d’inhabilitació per incomplir resolucions de la Junta Electoral en temps electorals. També en aquest cas es considera una persecució el que és una simple conseqüència de l’ordenament jurídic d’Espanya en temps electorals. Precisament, un dels grans prestigis de país prové del fet que en més de 40 conteses electorals mai, repeteixo mai, hi ha hagut cap qüestionament de les campanyes ni dels resultats.
Entre altres motius, és per això que Espanya es troba en el lloc dinovè en qualitat democràtica, com a democràcia plena. Si una cosa és sagrada en temps electorals, és la plena competència de les Juntes Electorals per complir i fer complir les normes democràtiques.
I com que aquí tothom vol interpretar les coses al seu gust, i sobretot mantenir els càrrecs ben pagats, trobem un altre sentenciat que no vol deixar l’acta de diputat fins no tenir tot el recorregut judicial fet. Li va com anell al dit a la presidenta, Laura Borràs, que pretén fer el mateix. Així, doncs, ja en tenim dos en situació semblant.
I on n’hi ha dos n’hi ha tres. Tampoc mai havíem imaginat ni previst poder tenir un diputat, fugitiu de la Justícia, ubicat a Bèlgica, des d’on cobra sense complir cap de les obligacions d’un diputat. I ja tenim un quart cas en la persona d’Eulàlia Reguant, de la CUP, a punt de ser jutjada pel TS, amb una més que probable sentència d’inhabilitació. També aquí aferrament al càrrec, i, és clar, al sou que se’n deriva.
Per seguir les sessions cal valor i gosadia, perquè és una demostració palpable d’una presidència caòtica, prepotent i enormement frívola. Mana com si fos monitora d’una llar d’infants, amb sermons, prèdiques i proclames, contra les quals no permet cap intervenció. Imposa i trenca la norma d’equilibri institucional que sempre havien tingut els presidents de la Cambra Catalana. Si el Consell Executiu és una olla de cols, el Parlament ha esdevingut l’escenari de la senyoreta Pepis. Pobre Parlament! Pobre país!
