Aquesta és l’exhortació que Sant Pau donava als cristians de Tessalònica (2Te 3:10), unes paraules que he recordat pel cas, prou conegut, d’alguns funcionaris i alts càrrecs del Parlament de Catalunya que, amb un indignant esquema de retribucions, cobren el 100% del seu sou sense treballar, sense posar els peus al Parlament. És el que es coneix com a llicència per edat, i que fa que aquests privilegiats tinguin un sou que oscil·la entre 4.000 i 10.000 euros mensuals.
Aquesta paradoxa és més pròpia de règims feudals que d’una democràcia parlamentaria, ja que els privilegis escandalosos d’aquests funcionaris no els tenen, ni de lluny, la majoria dels ciutadans, que amb penes i dificultats han d’arribar a final de mes.
Aquest cas, del tot immoral, em recorda l’anècdota d’un home que va anar a una finestreta de l’administració i la trobà tancada. I preguntà a l’uixer: «Que aquesta tarda no treballen?». L’uixer li contesta: «No; aquesta tarda no vénen; quan no treballen és al matí». I també una anècdota del papa Joan XXIII, quan un dia li preguntaren: «Sant Pare, quanta gent treballa al Vaticà». I el papa Roncalli, murri i amb bon humor, respongué: «Més o menys, la meitat».
Quan hi ha tantes i tantes famílies que no poden arribar a final de mes i que fins i tot necessiten anar a Càritas i als bancs d’aliments per poder donar de menjar els seus petits, resulta escandalós que, durant tants anys, aquests funcionaris hagin cobrat un sou (no gaire modest), sense trepitjar el seu lloc de treball. Però també resulta del tot immoral l’actitud dels polítics que han mirat cap a una altra banda, permetent aquest abús. Sort dels periodistes de l’Ara, que han posat al descobert aquesta indecència.
Sant Pau, a la Carta als Tessalonicencs denunciava l’actitud d’aquells que vivien desvagats, i els demanava que fessin com ell, que amb penes i fatigues treballava «nit i dia, per no ser una càrrega a cap de vosaltres» (2Te 3:8). Per això l’apòstol dels gentils demanava als desvagats, «que treballin per poder menjar el pa que ells mateixos s’hauran guanyat» (2Te 3:12).
Quan el 2010, David Fernández (que anys més tard seria diputat), assistí a una reunió al Palau de la Generalitat, es trobà amb els seus interlocutors i amb una taula ben parada de cafè i pastes. Li van oferir un cafè i va respondre que no en volia. Li van dir si menjava res i respongué que tampoc. Aleshores li van demanar si feia dieta. I David Fernàndez digué: «No és qüestió de dieta, és qüestió de principis i no estic acostumat a menjar a costa de l’erari públic».
El cas de la llicència per edat d’aquests privilegiats, com ha escrit l’amic Vicent Partal, mostra «l’allunyament entre la classe política i el carrer i la despreocupació amb què s’agafen el seu tren de vida». I és que aquestes persones «no tenen gens de consciència sobre fins a quin punt són privilegiats».
Per això, com deia Sant Pau, «qui no vulgui treballar, que no mengi».
