Els Jocs Olímpics del 1992 van ser tot un èxit perquè tenien un amplíssim consens institucional i social. Si aquesta és la condició per repetir l’èxit en uns eventuals futurs Jocs d’Hivern al Pirineu, el fracàs està assegurat. La possibilitat d’allotjar la cita olímpica entre Barcelona i el Pirineu està sotmesa a una radical divisió política que abasta des dels partits del Govern català fins als governs dels ajuntaments afectats, i sovint les mateixes coalicions de govern dels municipis implicats. Els contraris estan molt mobilitzats i els favorables estan encongits i molt mancats d’arguments. En aquestes condicions, no sortiria bé. La consulta que proposa la Generalitat podria començar a aclarir la situació si tingués un resultat favorable molt ampli (si és negatiu, llavors ja no cal parlar-ne més), però amb això no n’hi hauria prou. Cal que hi hagi acords mínims, que només es construiran sobre informacions que permetin fer judicis ponderats, i cal que els contraris deixin d’oposar-s’hi per principi i abans de conèixer cap detall del projecte. I si finalment tirés endavant, cal tenir en compte Berga i el Solsonès. Deixar-los fora no tindria sentit.
