Les guerres napoleòniques i la seva prèvia revolucionària foren el gran esdeveniment/drama col·lectiu de referència durant gairebé 100 anys i proporcionaren mites, històries, cançons, literatura, controvèrsia i jocs per a la canalla a diverses generacions d’europeus. Durant 100 anys –de Waterloo a Verdum– els soldadets de plom, de paper o de fusta amb què jugaven els nens d’aquesta part del món s’inspiraren en els exèrcits i les batalles d’aquella guerra de guerres. I encara ara Napoleó Bonaparte és la figura històrica més popular (segons Sant Google) darrere només de Jesús de Natzaret.
Els nens nascuts a la segona meitat del segle XX vam tenir una altra gran font d’èpica i militarisme lúdic: la Segona Guerra Mundial (i les seves preqüeles bèl·liques i revolucionàries), que no només va definir el món tal com el vam conèixer sinó que es convertí en la gran epopeia contemporània també amb un personatge icònic convertit en l’encarnació absoluta del mal. Vam pujar llegint Hazañas Bélicas, matant japonesos a Sesión de Tarde, odiant als nazis que massacraven jueus a Holocausto, fent maquetes de panzers i spitfires i organitzant batalles amb petits soldadets de plàstic.
Durant anys i panys la guerra, els exèrcits i el militarisme, amb tota la seva misèria i amb alguna glòria discutible, han format part de les nostres vides. Jugàvem a guerra, llegíem, vèiem i escoltàvem històries de guerra i teníem avis, pares o tiets que l’havien viscut.
Avui, en canvi, gràcies a l’antimilitarisme i a l’avenç de la cultura de la pau, ja no hem de fer la mili, les casernes militars han desaparegut de les nostres ciutats i els nens i nenes juguen a Star Wars i altres mons fantàstics. Si no miréssim les notícies podríem pensar que els militars, les armes i les guerres són cosa del passat, que han desaparegut completament de les nostres vides.
Però res més lluny de la realitat. L’any 2021 el Regne d’Espanya va dedicar a despesa militar 21.623 Milions d’euros, un 1.8 del PIB i 3.93 del pressupost total (dades del Centre Delàs). Actualment, l’exèrcit espanyol té una vintena de missions militars arreu del món de les quals no sabem pràcticament res i els darrers anys ha intervingut en diversos conflictes (guerres!), entre els quals el bombardeig aeri sobre Líbia de l’any 2011 (de tan nefastos resultats) o la inútil intervenció a l’Afganistan (2002-2021) en el qual s’ha mort i matat (104 soldats espanyols i un nombre indeterminat d’«enemics») en nom nostre, amb els nostres diners (més de 4.000M euros) i sense pràcticament debat social i polític. I ara, sense fer tampoc gaire enrenou, Madrid ofereix vaixells de guerra i potser tropes per fer front a un hipotètic atac rus a Ucraïna.
A vegades penso si la progressiva desmilitarització cultural de la societat, positiva i necessària, no ens ha fet una mica més cecs, sords i muts, hipòcrites, en realitat.
