Els mitjans de comunicació del país sovint insisteixen a posar en relleu els problemes i desacords que afecten la política catalana. I així ha de ser perquè són els que ens pertoquen de manera més directa. Però cal tenir en compte que el conflicte és habitual en l’activitat política i que podem comprovar fàcilment que els enfrontaments encara són més greus i sorollosos a la política estatal. Com a exemple, la sessió esperpèntica sobre la modificació de la reforma laboral del PP al Congrés de Diputats, aprovada per un sol vot de diferència. Sense entrar en detalls cal constatar que aquesta vegada ERC, Junts i la CUP han votat conjuntament «no» a la reforma, no pas per defensar la llei del PP del 2012, sinó considerant que la reforma del PSOE és clarament insuficient i manté elements inacceptables des del punt de vista social i nacional. Un punt de vista compartit pel PNB, Bildu i el Bloc Nacionalista Gallec, que també hi han votat en contra. Com influirà aquesta negativa global en les relacions entre el PSOE i l’independentisme català? I com repercutirà en la taula de diàleg que s’havia de reunir teòricament els primers mesos del 2022 ?

Una altra de les notícies de la setmana ha estat l’informe sobre el dèficit d’inversions en infraestructures a Catalunya, especialment les que pressuposta l’Estat. La qüestió és ben senzilla: els pressupostos oficials anuals preveuen de fer determinades inversions i el seu import, però moltes vegades hi ha inversions concretes que no es porten a terme o que només s’executen parcialment. I l’any següent tornen a aparèixer en el pressupost i potser s’acabaran realitzant del tot, o no. I si encara no s’han enllestit es tornaran a pressupostar un any més. I així es van inflant els pressupostos anuals però l’import efectivament invertit és molt menor. Una situació que, segons l’informe de la patronal Foment del Treball, suposa un dèficit de 35.000 milions d’euros en infraestructures a Catalunya durant els darrers 12 anys. Un dèficit que prové majoritàriament de les inversions de l’Estat però també de la Generalitat. De vegades la impossibilitat d’acabar una inversió prevista en 12 mesos pot tenir causa justificada però no es pot acceptar que sigui una situació habitual. I encara menys si es fa servir per aparentar un nivell d’inversions que en realitat és molt més reduït.

Aquests dies s’està proposant també una reforma del sistema de finançament autonòmic, que ja ha estat rebutjada explícitament pels governs de Catalunya i del País Valencià i considerada del tot insuficient per al Govern balear. De fet, l’actual model de finançament ja fa 8 anys que s’havia d’haver renovat. La qüestió no es pot tractar amb detall en poques línies però és important perquè les autonomies tenen a les seves mans uns serveis bàsics que han de prestar directament als seus ciutadans, des de l’educació fins a la sanitat, des dels ferrocarrils de rodalies fins a bona part de la xarxa viària, la promoció econòmica i cultural, els serveis socials bàsics, etc. I per fer-ho bé cal disposar de recursos suficients. És cert que des d’un punt de vista independentista la qüestió bàsica no és la millora del finançament autonòmic. Però potser és precisament com a element de pressió que Catalunya, el País Valencià i les Illes són dels que reben sempre un finançament més escàs en relació amb els ingressos que cada any aporten a l’Estat, tal com caldrà plantejar aviat més concretament.