Ahir van finalitzar a Pequín uns Jocs Olímpics d’hivern que crec que recordaré sempre per una imatge. En la competició de big air de surf de neu, els esportistes baixaven per una plataforma farcida de rigorosa neu artificial. Si s’obria el zoom de la càmera, es veia una mena d’instal·lació distòpica plena de xemeneies extreta de qualsevol pel·lícula apocalíptica. El blanc hi era testimonial, tot i que al cap de pocs dies va caure una bona nevada a la capital xinesa.

En la cerimònia inaugural ens van vendre uns Jocs respectuosos amb el medi ambient amb el numeret de la torxa olímpica petita per no gastar gaire gas i, en canvi, hem assistit a equipaments gens sostenibles, on s’ha hagut de crear neu artificial per omplir grans latifundis on es feia l’esquí nòrdic, l’alpí o el biatló.

I amb aquests antecedents, escrivint quan fa una estona el termòmetre del cotxe em marcava 23 graus en ple febrer, penso en quins Jocs Olímpics volem fer al Pirineu al 2030 si seguim a aquest ritme climàtic. Potser sí que el projecte explica molt bé que les infraestructures que s’hi pretenen construir ajudaran a portar riquesa a la zona, o a crear a casa nostra, o a la del costat, una cultura d’esports d’hivern que ara no existeix (14 representants d’Espanya en els Jocs Olímpics i només dos en els Paralímpics). Però a mi em fa la sensació que, un cop passin els anys anteriors i posteriors, i s’hi deixin d’organitzar campionats, succeirà com amb Barcelona des de fa alguns lustres, on les instal·lacions del 1992 serveixen més per fer-hi concerts o actes polítics que no pas competicions esportives.