Mala peça al teler del Departament d’Ensenyament

Llegia una entrevista al subdirector general d’Ordenació Curricular, Ramon Grau, qui ha xafat el terreny abans de posar-se a «ordenar currículums» (exdocent i director d’institut). Una desconnexió que es critica del Sr. Cambray. Ens parla d’obvietats: del divorci joves/escola, del canvi de perfil i necessitats del jovent, de la no normalització del fracàs escolar; i de coses no tan òbvies: de la desvinculació dels continguts de la realitat social, de promoure el treball autònom, la creativitat, el pensament crític i el treball en equip. Parla de l’adaptació dels currículums per enganxar a l’alumnat a l’educació, de centres inclusius de veritat, de reducció del fracàs i l’abandonament... Pels Mestres parla de més formació, d’acompanyament, de xarxes col·laboratives, de més recursos, d’un nou currículum amb una gestió autònoma de les hores... Música celestial! Però una cantarella semblant se sent cada vegada que es proposa un nou pla d’ensenyament i els docents es miren els papers i escolten les promeses amb recel. Les experiències anteriors sempre han tirat endavant amb la dedicació dels ensenyants que entomen el dia a dia amb il·lusió, voluntat i esforç.

Tenim uns docents desencantats amb una administració que sembla no tenir-los en compte, que no els demana com estan després d’una pandèmia en la que han jugat un paper importantíssim i poc o gens valorat; que els exigeix molta «paperassa» que resta temps a la tasca pedagògica; unes aules reflex d’una societat canviant, amb entorns cada vegada més complicats i currículums que treballen aspectes que sempre s’havien portat de casa, però que ara s’han de reforçar al mateix temps que es donen eines bàsiques; ràtios molt altes amb alumnes cada vegada més diversos; un decret d’inclusió del 10/2017 que porta infants amb necessitats especials però sense un augment significatiu de recursos a l’aula; i no parlem dels centres de màxima complexitat… Parlem de poc personal, pocs recursos i poc reconeixement a nivell social.

I per més inri, en aquests moments, els centres no tan sols no tenen encara els documents definitius de la ESO, sinó que ni tan sols han pogut veure l’esborrany de com serà el futur batxillerat. Les organitzacions sindicals demanen la retirada del nou marc normatiu, però la llei estatal (Lomloe) obligarà al departament a desplegar-lo...

Amb quins recursos i personal ho farà? i el més important i arrel del conflicte: com es poden plantejar reformes sense comptar amb el debat i el consens dels docents que l’han de portar a terme? Comencen amb tots els punts en contra. Si a això hi afegim el cansament acumulat durant la pandèmia i velles reivindicacions mai assolides… Mala peça al teler! Una llàstima perquè el docent és un personal carregat d’il·lusions...