Ara ha fet 100 anys que Baldiri Aleu, un noi de Sant Boi de Llobregat que estudiava veterinària a Tolosa de Llenguadoc, va portar el rugbi a la seva ciutat i a la Catalunya sud-pirinenca. A nosaltres la pilota ovalada ens va arribar de la République, no del contacte amb l’imperi britànic, i per això diem melé i no scrum com a l’Argentina.
No és un cas excepcional. Durant molts segles la majoria de novetats, revolucions i modernitats ens han arribat per la frontera nord i en contacte amb la societat occitana i francesa. A la Manresa de la dictadura, per exemple, l’Institut Francès fou un refugi per a les idees progressistes i democràtiques, una finestra a Europa i al món a través de França i del francès. Per cert, el seu fundador, Jacques Jordà, també era un gran aficionat al rugbi; va portar un partit internacional al camp del Pujolet i va intentar, amb poc èxit, arrelar aquest esport a la ciutat.
Des de com a mínim la guerra de Successió i malgrat els alts i baixos de la història, Espanya i França han estat i encara són estats aliats en el context europeu. Això, però, no s’ha traduït en una relació fàcil i fluïda entre les societats d’una banda i altra de la serralada pirinenca.
Tradicionalment, era el Regne d’Espanya qui tancava fronteres, aixecava barreres i promovia recels per protegir la incipient indústria i per evitar l’arribada d’idees esquerranoses. Ara, però, és més aviat l’estat francès qui aprofita qualsevol excusa (la darrera ha estat el coronavirus) per tancar camins o obstaculitzar la cooperació transfronterera. Veuen, i no els falta raó, en la Catalunya sota jurisdicció espanyola una competència temible, a causa dels sous i impostos més baixos però també pel dinamisme i la capacitat d’atracció de Barcelona. Per això les connexions ferroviàries que han d’unir Catalunya amb Europa a través de l’hexàgon van amb molt retard i per això Barcelona i Tolosa estan tan a prop i alhora tan lluny.
Malgrat els 35 anys de pertinença a un mateix espai econòmic i polític europeu, la relació transfronterera és molt inferior a la que es preveia i les barreres culturals (reals o imaginades) pesen encara molt. Més ara amb la ja inapel·lable substitució del francès per l’anglès com a llengua franca internacional, fins al punt que cada cop és més habitual (putain!) que els catalans d’aquí utilitzem l’anglès quan som a França.
Madrid i París veuen amb recel la consolidació d’una euroregió a cavall del Pirineu que debiliti el pes de les dues capitals i dels estats centralistes que encapçalen. Però a la societat catalana i a l’occitana, i sobretot a les comarques properes a la frontera, ens interessa i molt treballar plegats. Un exemple: l’afluència d’estudiants francesos ha estat decisiva a l’hora de reforçar l’oferta i la potència universitària de Manresa. Per cert, molts d’aquests estudiants han ajudat a fer possible que mig segle més tard el somni de Monsieur Jordà, que Manresa tingui un club de rugbi, sigui per fi realitat.
