Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres». Aquesta és una de les frases més cèlebres del gran Groucho Marx. Unes paraules que els polítics fan realitat pràcticament cada dia, sobretot després de les eleccions, quan, després de prometre una cosa al seu electorat, fan la contrària. I és per això que la política està tan desprestigiada. Entre la corrupció i les incoherències i les mentides de molts polítics, aquesta activitat pública al servei dels ciutadans, no és valorada positivament.
L’últim cas (conegut) d’incoherència dels polítics, entre el que diuen i el que acaben fent, ha estat el Sr. Alberto Núñez Feijoó, que va afirmar que el PP no cediria a Vox la presidència de les Corts de Castella i Lleó. I malgrat que el Sr. Esteban González Pons ha dit que Vox és un partit d’extrema dreta, i que el Sr. Feijoó digué que Vox no tindria la presidència de les Corts castellanolleoneses, aquest càrrec ha estat per a Vox, a més de la vicepresidència del govern i de diverses conselleries. Per això, tot i que el PP intenta marcar distàncies amb Vox després del pacte a Castella i Lleó, ¿què farà el PP després de les eleccions municipals l’any que ve?
Crec que el toc d’atenció del president del Partit Popular Europeu, Donald Tusk al PP espanyol, ha estat d’antologia, davant d’aquest pacte a Castella i Lleó. El Sr. Tusk ha dit en referència a l’entrada de Vox al govern castellanolleonès, que «ha estat una sorpresa trista», ja que segons ell, «Pablo Casado era una garantia personal de mantindré el PP al centre dreta, evitant flirteig amb els radicals, amb moviments d’extrema dreta com Vox». Amb tot, el Sr. Tusk oblida que amb el Sr. Casado de president del PP, a Andalusia, aquest partit arribà a la presidència de la Junta, gràcies als vots de Vox, que també ha estat qualificat d’extrema dreta pel diari L’Osservatore Romano, quan referint-se al diputat valencià d’aquest partit, que ocupa un lloc a la mesa del Congrés, el diari del Vaticà, el qualificava així: «della formazione política di estrema destra Vox».
Les mentides dels polítics desprestigien la democràcia i això fa que la ciutadania dubti o receli d’uns polítics que, com deia Groucho Marx, abans deien blanc i ara, negre. Com el PSOE, quan de l’«OTAN, de entrada no», a «OTAN, sí».
Els polítics, tan acostumats a mentir, haurien de tindre ben presents les paraules de George Orwell, quan deia: «En una època d’engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari». I també les de John F. Kennedy: «El polític ha de tindre coratge. No s’ha d’amagar. I ha de dir la veritat. No li ha de fer por dir la veritat».
Els nostres polítics haurien de fer política des de la veritat, com recomanava Orwell i Kennedy. No des de la falsedat, com les últimes mentides del Sr. Feijoó. Per això Jesús ens anima a ser veraços: «Digueu sí, quan és sí: no, quan és no» (Mt 5:37)
