El passat dia 30 de març es va celebrar el Dia Mundial de les Treballadores de la Llar. Aquesta commemoració va ser instituïda l’any 1988, amb motiu de la celebració del primer Congrés de Treballadores de la Llar que va tenir lloc a Bogotà i que va ser el punt de partida d’un moviment de reivindicació que va portar a l’Organització Internacional del Treball a aprovar l’any 2011, el primer document regulador d’aquesta activitat, l’anomenat Conveni per assegurar el Treball Decent dels Treballadors/res Domèstics.
Ha passat una dècada i malgrat que la legislació laboral que s’aplica ha avançat en alguns aspectes, no podem dir que les persones que es dediquen a aquesta activitat, la immensa majoria d’elles dones i en molts casos dones migrades, racialitzades, en situació administrativa irregular, gaudeixin d’unes condicions de treball a les que es pugui aplicar l’adjectiu de dignes. La seva situació d’exclusió i vulnerabilitat les deixa sovint a mercè d’explotacions, múltiples violències i una gran invisibilitat social.
Des de Càritas Manresa fa gairebé dues dècades que treballem per acompanyar a aquestes persones en el seu procés d’inserció social i laboral. Oferim orientació laboral i formativa, intermediació amb les famílies, negociant les condicions laborals i vetllem pel bon funcionament d’aquesta relació laboral, al mateix temps les acompanyem en el procés de regularització administrativa i a salvar tots els obstacles de l’actual llei d’estrangeria, que les condemna a estar un mínim de 4 anys en situació administrativa irregular.
Coneixem les seves històries, les seves vivències, les seves realitats, les seves dificultats diàries, les seves experiències personals i laborals. Sabem que son dones fortes, valentes, lluitadores, amb il·lusions, amb empenta, amb ganes de canvi, de buscar camins que les facin avançar, supervivents, perseverants, pacients... Per això volem posar veu als seus problemes. No podem acceptar que les netejadores de la llar hagin de donar per fet que estaran treballant sempre sense contracte. Cal donar valor a aquesta feina, pagar el que toca i oferir contractació. No pot ser que passin anys treballant a diversos domicilis, on si hi van cobren i si no hi van no cobren, sense cotitzar, fet que els afectarà directament a no tenir jubilació.
És necessari que les polítiques públiques d’ocupació, contemplin la situació d’aquest col·lectiu i impulsin programes d’inserció laboral que facilitin la contractació d’aquestes persones en condicions dignes, tant en l’àmbit de les famílies, com també dins dels serveis públics d’ajuda a domicili.
Calen canvis legals i polítics, però sobretot, necessitem com a societat fer un canvi de mirada, donant valor a la persona, a la feina que fa, al reconeixement social de les cures. Creiem que la família ocupadora i la persona treballadora podem lluitar junts per unes condicions dignes, perquè gaudeixin dels mateixos drets que la resta de treballadors i treballadores.
