Vaig tenir ocasió, fa pocs dies, d’assistir a una sessió de treball d’un grup de directius per als quals havíem preparat, des d’UManresa, una sessió de demostració de treball i millora d’equips mitjançant l’ús de la simulació.

El cas és que en la preparació del cas a treballar, vam estar contextualitzant el conflicte i, més enllà, la relació que tots hi tenim (la forma com el conflicte ens impacta emocionalment o ens condiciona el comportament). Va ser tan enriquidor, que és el que he volgut compartir aquesta setmana en aquesta columna.

La primera perla: que el conflicte l’entomem sempre, segons l’estat emocional en què ens trobem. Sembla obvi, però val la pena recordar-nos-ho, i mirar de fer esforços quotidians i diaris per tractar de trobar el centre, l’equilibri, en tot allò que puguem. Com més centrats ens atrapi un problema, millor pronòstic de solució.

La segona idea clau és que el conflicte es gestiona d’una forma molt diferent en funció de si en som «art i part», o si en som la via de mediació. Aquesta figura més neutra o imparcial, pot resultar-nos de gran ajuda quan la nostra mirada estigui esbiaixada per la pròpia implicació personal en l’afer.

Com no podia ser d’altra manera en un equip directiu, també va sorgir la «mandra» que a vegades fan els conflictes. Perquè sovint són qüestions mundanes i menors entre persones que, per falta de maduresa, no troben la manera de resoldre-ho plegats i busquen que la solució vingui «de dalt». La pèrdua de temps i energia que cal destinar a aquestes qüestions, certament provoquen, a vegades, desgana.

I finalment, va sorgir la joia en tota gestió de conflictes: la comunicació. L’estil comunicatiu i l’assertivitat, no obstant, no són eines puntuals que es puguin utilitzar interessadament quan hem de resoldre un problema, sinó que es tracta més aviat d’un estil relacional global, d’entesa, escolta i interès vers les altres persones, que cal aplicar cada dia.

Des del punt de vista del desenvolupament personal i dels equips de treball, el conflicte probablement sigui l’element més transcendent que tinguem entre mans. Perquè són inevitables, i perquè justament suposen una oportunitat de creixement i desenvolupament. Els conflictes que es superen positivament, impliquen un salt endavant, mentre que els conflictes que no s’han pogut resoldre bé, sovint impliquen estancament (o fins i tot retrocés) en el desenvolupament personal i professional.

Sent el conflicte inherent a la vida, val la pena dedicar temps i esforç per aprendre a resoldre’l i per aprendre resolent-lo. No només en el conflicte amb els altres, sinó també en els conflictes que tenim amb nosaltres mateixos, que també suposen grans reptes de creixement personal.