Les vocals en anglès nordamericà tenen dos sons principals –excepte per la u, que en té tres–, i només dos d’aquests onze sons són estranys al català:
la A sona [ei] i [æ] (una e súperoberta)
la E sona [iï] i [è]
la I sona [ai] i [é]
la O sona [óu] i [ò]
la U sona [iu], [uu] o [ʌ] (so que s’emet quan hom dubta)
La e màgica ens indica que la vocal que la precedeix «diu el seu propi nom». Per exemple,
plan sona [plæn], però plane sona [plein];
pet sona [pèt], però Pete sona [piït];
win sona [uén], però wine sona [wain];
not sona [nòt], però note sona [nóut];
cut sona [cʌ t], però cute sona [kiut].
És per això que hem de doblar la consonant final quan afegim algun sufix als mots com stop i hot; p.e.: si s’escrivíssim «stoping», es pronunciaria [stóuping] i «hoter», [hóuter]. Per això: stopping i hotter.
NOTA: El tercer so de la u, [uu], es dona quan el grup «u+consonant+e» va precidida per j, l, r o s: així, June [tjuun], rude [ruud] i super [suu·per].
