Una vegada més la justícia espanyola ha rebut una notable plantofada: Josep Miquel Arenas, el raper mallorquí conegut com a Valtònyc, definitivament no podrà ser extradit a Espanya, per decisió del Tribunal d’Apel·lació de Gant. Teòricament, hi havia encara la possibilitat que la fiscalia belga presentés un darrer recurs en contra de la decisió, però dimarts passat mateix ja hi va renunciar. O sigui que s’ha constatat una victòria més de la llibertat d’expressió, a Bèlgica és clar, i un rebuig més a la mania persecutòria dels tribunals espanyols, que tan sovint han seguit una política repressiva que reiteradament ha estat refusada per la justícia europea. Però què passaria si Valtònyc volgués tornar? O si volguessin tornar Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Anna Gabriel o Marta Rovira? També en aquest terreny l’Estat espanyol mostra una anomalia democràtica que no ha estat capaç de superar. Algun dia s’acabarà aquesta situació insòlita? Aquesta mena d’estat d’excepció jurídic?

Qui sí que retorna tranquil·lament, després de gairebé dos anys d’haver-se autoexiliat a Abu Dabi, és l’ex rei Juan Carlos. Per què se’n va anar? Segons ell mateix, per la repercussió creixent de «certs esdeveniments passats de la seva vida privada» i pels rumors –de fet, més que rumors– sobre el cobrament de comissions i moviments econòmics milionaris poc clars i encara gens aclarits. I ara torna per fer què? Doncs per participar en una regata a Sanxenxo, a Galícia. Un retorn per un motiu tan poc consistent que sembla mentida que es plantegi com a pretext per fer una excursió de tants milers de quilòmetres. I que tindrà lloc precisament quan la Fiscalia Anticorrupció –tornem a topar amb els tribunals– acaba d’arxivar la causa sobre el cobrament d’una comissió milionària per la construcció d’un AVE a la Meca, perquè no s’ha pogut comprovar o va passar en una època en què Juan Carlos era inviolable. Vaja, que tot lliga. Excepte que el prestigi de la monarquia no viu justament el seu millor moment i per això s’ha muntat ara una «operació retorn» per reforçar-ne la imatge. La dreta i l’extrema dreta espanyoles li donen suport, i també el PSOE. O sigui els partits que representen l’establishment polític i econòmic. A Catalunya, però, totes les enquestes que s’han fet, oficials o no, són ben clares: el rebuig a la monarquia és creixent i absolutament majoritari.

I encara un altre embolic que no té fi i que s’ha agreujat aquests darrers dies. Es tracta de les trifulgues i tripijocs que cada dia van apareixent i que intentaven –i procuren encara– desacreditar i perjudicar tant com sigui possible l’independentisme català. L’espiada massiva de més de seixanta personalitats independentistes fins ara no ha estat gens explicada ni reparada. No se sap qui ho va manar, quant va costar, d’on van sortir els diners, quina informació se’n va extreure, etc. Però, a més, ara acaben d’aparèixer detalls de l’anomenada Operació Catalunya, que tenia l’objecte de desacreditar polítics catalans com Artur Mas, Jordi Pujol i Xavier Trias a través d’informes falsos de comptes a Suïssa que no existien i que l’anomenada «policia patriòtica» anava «descobrint» i publicant. Per què es feia, això? Per la mateixa raó amb què s’han justificat les espiades: per salvaguardar la unitat d’Espanya, que, tal com tothom sap, ho disculpa tot i és el valor suprem del món mundial.