La llengua del PSC al Congrés

Gràcies al pacte per elegir la mesa del Congrés dels Diputats ens han promès que s’hi podrà fer us del català de forma oficial i no només anecdòtica. La novetat arriba quaranta-cinc anys tard (tants com fa que la constitució parla d’«especial respecte i protecció»), arrossegant els peus i amb una credibilitat pendent de ser demostrada, però tot i això suposa una oportunitat que convé aprofitar. I fer-ho o renunciar-hi és a les mans dels diputats, els quaranta-vuit que el 23 de juliol foren elegits per les quatre circumscripcions catalanes, i en conjunt representen oficialment el conjunt dels ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llista per la que es presentaven.

Tots ells tenen l’oportunitat de parlar en català als debats i de triar aquesta llengua en la presentació dels seus escrits. Però si només ho fan els set d’ERC i els set de JxCat, sumaran un total de catorze. Si la totalitat dels altres trenta-quatre se’n desentenen i continuen usant només el castellà amb l’argument que «así todos nos entendemos», l’opinió pública espanyola i el món en general pensaran que la nostra llengua interessa a menys d’un terç dels habitants del nostre país, ja que menys d’un terç dels seus representats al Congrés s’esforça en fer-la visible.

Com que podem imaginar quin serà el capteniment dels parlamentaris de PP i Vox, la pilota és a la teulada del PSC i els Comuns. El primer compta amb dinou diputats i el segon amb set. En total, vint-i-sis, que són més de la meitat del total. Sumats als catorze independentistes, serien quaranta.

Quaranta diputats parlant en català cada vegada que prenen la paraula es farien notar, i molt. Ningú no podria dir que la nostra llengua és cosa de quatre eixelebrats.

El PSC i els Comuns, però especialment el primer pel volum de la seva representació, tenen la capacitat de marcar la diferència. La declaració de principis del PSC parla de Catalunya com a «nació», i de la seva «llibertat nacional». Li ha arribat l’hora de retratar-se.