De la mateixa manera que fer cagar el tió és una tradició molt nostrada, en la nostra llengua existeix un seguit de mots compostos també molt genuïns, formats a partir de l’equivalent vulgar d’anar de ventre. Alguns d’aquests mots fins i tot són intraduïbles, com assenyala Jordi Badia en el recull «No val a badar». És el cas de cagadubtes i una bona colla més d’expressions. Per indicar que una persona és un garrepa, els catalans disposem de la forma cagamiques i de la variant illenca cagadur. Caganiu tant es pot referir a l’ocellet més petit d’una niuada, al garrinet més menut d’una porcellada o al darrer dels fills o filles. I el gentilici popular de caganius és la forma despectiva per referir-se als habitants del poble empordanès de Darnius per part dels nadius dels pobles veïns. Dels habitants de Cardona hi havia qui en deia, també en to burlesc, caga-sals. En un to semblant, la gent de pagès motejava de caga-sucs els barcelonins, rebatejats més modernament com a pixapins. D’un renegaire, abans se’n deia un cagadéus, un escrivent era un cagatinta i, per evitar dir que algú estava empresonat, hom deia que era a la cagamenja. Encara més. Un cagadances era una persona que aparentava fer molta feina, però que, fet i fet, no feia res de bo. Els substantius cagacalces i cagapoquet designen encara avui una persona covarda, anomenats altrament cagat o caguetes. També usem l’expressió cagabandúrries o cagamandúrries per referir-nos a qui actua desassenyadament, sense gaire formalitat o d’una manera irresponsable. I encara de tant en tant sentim dir d’algú que ha fet la fi del cagaelàstics, locució que fem servir per referir-nos a algú que ha perdut la salut o està a punt d’arruïnar-se. Tot confiant que aquest no sigui el cas de cap dels nostres lectors, esperem que aquesta nit el tió sigui tan generós com ho és la nostra llengua.