No bastonegeu la llengua, que ja raja sola

De la mateixa manera que fer cagar el tió és una tradició molt nostrada, en la nostra llengua existeix un seguit de mots compostos també molt genuïns, formats a partir de l’equivalent vulgar d’anar de ventre. Alguns d’aquests mots fins i tot són intraduïbles, com assenyala Jordi Badia en el recull «No val a badar». És el cas de cagadubtes i una bona colla més d’expressions. Per indicar que una persona és un garrepa, els catalans disposem de la forma cagamiques i de la variant illenca cagadur. Caganiu tant es pot referir a l’ocellet més petit d’una niuada, al garrinet més menut d’una porcellada o al darrer dels fills o filles. I el gentilici popular de caganius és la forma despectiva per referir-se als habitants del poble empordanès de Darnius per part dels nadius dels pobles veïns. Dels habitants de Cardona hi havia qui en deia, també en to burlesc, caga-sals. En un to semblant, la gent de pagès motejava de caga-sucs els barcelonins, rebatejats més modernament com a pixapins. D’un renegaire, abans se’n deia un cagadéus, un escrivent era un cagatinta i, per evitar dir que algú estava empresonat, hom deia que era a la cagamenja. Encara més. Un cagadances era una persona que aparentava fer molta feina, però que, fet i fet, no feia res de bo. Els substantius cagacalces i cagapoquet designen encara avui una persona covarda, anomenats altrament cagat o caguetes. També usem l’expressió cagabandúrries o cagamandúrries per referir-nos a qui actua desassenyadament, sense gaire formalitat o d’una manera irresponsable. I encara de tant en tant sentim dir d’algú que ha fet la fi del cagaelàstics, locució que fem servir per referir-nos a algú que ha perdut la salut o està a punt d’arruïnar-se. Tot confiant que aquest no sigui el cas de cap dels nostres lectors, esperem que aquesta nit el tió sigui tan generós com ho és la nostra llengua.