Yolanda Díaz ho ha tornat a fer. No és estrany que tregui bona nota a les enquestes, ja que mostren la preferència de la ciutadania pels acords i els consensos i el rebuig creixent a la crispació, i la vicepresidenta d’origen comunista ha aconseguit que la patronal i els sindicats estampessin la seva signatura en el projecte de desmuntatge parcial de la reforma laboral imposada per Mariano Rajoy quan tenia majoria absoluta, i gràcies a la qual la recuperació econòmica de mitjans de la dècada passada es va traduir en precarietat extrema. Brussel·les reclamava a Espanya mesures contra la temporalitat, i la reforma de la reforma va per aquest camí. També augmenta el poder dels sindicats en la negociació col·lectiva, però els dirigents patronals poden dir que l’acord ha evitat que el Govern i els seus aliats imposessin una versió molt més dura, pactada només amb els sindicats. Tanmateix, algunes organitzacions empresarials, entre elles la catalana Foment, opinen que s’ha cedit massa.
El major Trapero fou elevat als altars el dia de l’atemptat a la Rambla perquè va ser capaç d’explicar-se bé mentre el conseller Forn naufragava. Va ser divinitzat quan els Mossos no van fer anar les porres l’1-O a diferència dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Però va ser etiquetat com a traïdor a la causa sobiranista quan va posar la salvació del seu cul per davant d’altres consideracions en el judici del Suprem, en declarar que havia plantat cara al Govern i ho tenia tot preparat per detenir-lo aquells dies d’octubre del 2017. Com que el van destituir en aplicació de l’article 155, restituir-lo va ser una afirmació d’autogovern, no sense tensions. El canvi de conseller va obrir el camí per apartar-lo definitivament, i el comentari del seu successor contra els «lideratges individuals» equival a un «ens l’hem tret de sobre», i permet endevinar que dins del cos hi havia qui li feia el llit. Les maniobres polítiques entorn de la cúpula policial també són estructures d’Estat.
La CUP és una formació coherent: sempre ha deixat clar que és imprevisible, i compleix les expectatives. Aquesta setmana ha amenaçat amb «desestabilitzar» el Govern si aquest no abandona la seva política «autonomista» demostrada, diuen, en el fet d’haver pactat amb els Comuns. Però Aragonès insisteix a considerar els cupaires com el «soci prioritari», una frase de significat discrecional. L’amenaça de desestabilització té una credibilitat proporcional a la capacitat de fer-la efectiva; aquesta es redueix en la mesura que el Govern té altres crosses en les quals repenjar-se, i s’incrementa quan les formacions governants es barallen per la tria de la crossa. Dit d’una altra manera: l’actitud reticent de la CUP genera inestabilitat si Junts exigeix a Esquerra que no s’entengui amb els Comuns. Què diferencia les dues opcions de suport? Totes dues exigeixen més impostos i més despesa pública, anatemes per al sector liberal del juntisme, però una va amb l’estelada per la vida i l’altra, no.
Pablo Casado va afirmar l’existència de professors catalans amb instruccions de no permetre anar al vàter als nens que ho demanen en castellà. És tan gros que quasi fa riure, però com que a la resta de la península hi ha molta gent que mira el món pels ulls dels líders i els mitjans de la dreta, el Govern català no ha rigut gens i ha reaccionat amb l’anunci d’una querella contra el president del PP per atiar l’odi. Ràpidament ha estat criticat per acudir a la mateixa justícia que sistemàticament desqualifica quan no li va a favor. Com si el PP no ho hagués fet mai. La querella és una jugada en la qual el Govern surt beneficiat en tots els casos; guanya si els tribunals li donen la raó, però si els magistrats decideixen que Casado pot dir impunement aquestes coses, el Govern declararà provat que la pota jurídica de l’Estat és partidista a favor del nacionalisme espanyol i sistemàticament injusta amb Catalunya. En tot cas, no podia deixar passar la destralada sense reaccionar.
El Consell d’Administració de la CCMA, la radiotelevisió pública catalana, serà finament renovat després d’un pacte entre PSC, ERC i JxCat per repartir-se les cadires i els càrrecs. La meravellosa (i en molts, hipòcrita) intenció fundacional que TV3 s’assemblés a la BBC britànica, model d’independència i continuïtat, va topar des del principi amb la pràctica de triar els administradors per quotes i per fidelitat partidista, i així Catalunya demostrava un cop més ser més espanyola del que reconeix el catalanisme. En el nou Consell el PSC tindrà una cadira més que ERC i JxC, però aquests es reparteixen la presidència i la vicepresidència, tots ells aplicant el criteri «algú dels nostres». De totes maneres no és el mateix designar una comunicadora «propera a», cas de la nova presidenta, que antics membres del Govern o caps de premsa del partit o d’institucions controlades. ¡Amb tants catedràtics de política, sociologia i comunicació com hi ha a les universitats i estarien contents de servir el país!
El mes de febrer vinent començarà a Castella-Lleó un cicle electoral que no acabarà fins a les eleccions generals, la primavera o la tardor del 2023. La culpa és nostra, dels catalans. La seqüència és aquesta: Catalunya aprova un Estatut (el 1979) que autoritza el president de la Generalitat a dissoldre el Parlament quan li sembli. La resta d’Espanya s’empara en el principi del «no vamos a ser menos» i diferents autonomies incorporen als seus estatuts el dret a avançar eleccions. El propòsit que les regionals coincideixin sempre amb les municipals comença a saltar pels aires. I els presidents autonòmics cauen en la temptació de convocar a conveniència per raons d’utilitat partidista. Mañueco cita ara a les urnes perquè Casado ha fet un càlcul d’oportunitat que relaciona el moment de les enquestes, la pugna amb Díaz Ayuso, la liquidació de Ciutadans i l’esperança en una onada de victòries que passi per Andalusia i les municipals i culmini a les generals, camí de la Moncloa. I qui se n’aprofitarà serà Vox.
La comissió del Congrés dels Diputats que ha investigat l’espionatge a l’extresorer del PP Luis Bárcenas, l’anomenat cas Kitchen, ha arribat a la conclusió que els llavors president i secretària general del partit, Mariano Rajoy i Dolores de Cospedal, en van ser els principals responsables: «La cúpula directiva del Partit Popular va ordenar la utilització partidista, delictiva i il·legal d’efectius, mitjans i recursos del Ministeri de l’Interior, per fer un seguiment i trobar les proves que obressin en poder de l’extresorer Luis Bárcenas i que inculpessin el Partit Popular sobre finançament irregular», diuen les conclusions. Però han estat aprovades perquè el PSOE i els seus aliats del pacte d’investidura tenen majoria; si aquesta l’encapçalés el PP, no és que no s’haguessin aprovat, és que la comissió mateixa no s’hauria creat. Les conclusions solemnitzen el que ja creuen la majoria de ciutadans, inclosos molts votants del PP. I no afecten la investigació judicial, que va al seu aire.
Deixarem que ho digui el consell espanyol de Col·legis Oficials de Metges en el seu informe sobre la covid i les festes nadalenques: «Hi ha una enorme desil·lusió col·lectiva, que se suma al cansament i a l’esgotament emocional; molts se senten estafats per una promesa que no s’està complint; altres experimenten o veuen a venir nous períodes de paràlisi de l’economia, quan no s’havien acabat de recuperar dels danys de les onades anteriors. En aquesta situació es genera una hostilitat creixent, i els responsables polítics i institucionals busquen maneres d’eludir la càrrega de responsabilitat, i temen prendre mesures que contrariïn o enfadin més els ciutadans-votants. Afloren comportaments irresponsables en grups i persones, que incomplint de manera visible les normes de protecció exhibeixen aquestes transgressions com a manifestació de protesta i rebel·lia. El missatge que «òmicron mata molt menys» ha ajudat a alimentar en població juvenil aquestes conductes inadequades. Els negacionistes i els antivacunes són l’emergent més conspicu d’aquesta tendència». L’acusació que els polítics esquiven la seva responsabilitat per no molestar és dura però justificada pels esdeveniments: la trobada de presidents autonòmics de dimecres va ser una mena de concurs per veure qui s’escapolia de la llufa de les restriccions, i Catalunya es va quedar sola... de moment. Ja li arribarà companyia quan el sistema sanitari es vagi estressant. Que el mínim destorb de la mascareta hagi generat onades d’indignació ajuda a dibuixar els límits d’acció dels governants.
