El resum del Catalangate, segons els investigadors de la Universitat de Toronto, és el següent: «El Citizen Lab, en col·laboració amb grups de la societat civil catalana, ha identificat com a mínim 65 individus atacats o infectats amb programari espia mercenari». (La xifra real pot ser més alta perquè la seva capacitat de detecció és menor en els telèfons Android). «Entre les víctimes hi havia diputats al Parlament Europeu, presidents catalans, legisladors, juristes i membres d’organitzacions de la societat civil. En alguns casos també es van infectar familiars. El Citizen Lab no atribueix de manera concloent les operacions a una entitat concreta, però una forta evidència circumstancial suggereix un nexe amb les autoritats espanyoles». La informació és prou escandalosa perquè l’Estat, que té el deure de protegir els ciutadans espiats, o bé assumeixi responsabilitats si ha estat cosa seva, o bé posi tots els mitjans al seu abast per investigar qui en té la culpa i dur-lo davant els tribunals.
Citizen Lab no té proves fefaents que siguin organismes de l’Estat espanyol els autors de l’espionatge massiu, i ho confessa obertament, però l’informe detalla totes les evidències que condueixen a deduir-ho sense gaires opcions alternatives. Una és que l’empresa israeliana creadora de Pegasus només el pot vendre (en teoria) a governs i agències governamentals, sempre amb permís del Govern israelià. Una altra és la coincidència entre les dates dels atacs i el protagonisme dels atacats en el Procés. Una tercera és que els missatges d’esquer dels atacs inclouen dades poc accessibles per a particulars però sí per a l’administració estatal. Per tot això, l’independentisme no té dubtes sobre l’autoria i actua en conseqüència, denunciant l’agressió a Barcelona i a Brussel·les i exigint que rodin caps. En la seva demanda de responsabilitats compta amb tots els qui, en el seu moment, van ajudar el PSOE a recuperar la presidència del Govern, i això inclou Unidas Podemos. No van investir Sánchez, venen a dir, perquè ara xiuli.
Si Unidas Podemos i els partits perifèrics comparteixen indignació i exigència de responsabilitats, els tres partits del «patriotisme constitucional» fan com qui sent a ploure. La dreta espanyolista no dona signes de voler aprofitar el cas per desgastar el govern, per dues raons: perquè el PP governava durant els primers compassos de l’afer i perquè els afectats són separatistes catalans, contra els quals tot s’hi val. Una consideració que explicaria les raons de fons per les quals el Govern de Pedro Sánchez encongeix les espatlles, des de la ministra portaveu dient que tot això és vell fins a la de Defensa i responsable del CNI explicant que les coses secretes són secretes i, per tant, ni ho nega ni ho accepta. Però la indiferència també regna en els mitjans de comunicació de Madrid, amb ben poques excepcions. No sembla que espiar polítics elegits pels ciutadans sigui una conducta digna de menció. Aquests dies s’ha insistit que altrament aniria si els espiats fossin seixanta dirigents del PSOE o del PP.
Espiar és un crim si no hi ha autorització judicial entremig, però fins i tot havent-n’hi utilitzar Pegasus és una agressió brutal als drets personals. L’espia pren el control total del telèfon, pot escoltar converses, llegir missatges, copiar tots els arxius guardats, vídeos, àudios, documents, contactes, pot engegar el micròfon i la càmera i escoltar i mirar en qualsevol moment, pot enviar missatges en nom de l’usuari sense que aquest se n’adoni... És tant greu, que la notícia que quatre presidents de la Generalitat n’han estat víctimes hauria de centrar l’atenció i el debat en el fet mateix que l’espionatge sigui possible, que el programa sigui al mercat i que s’hagi utilitzat a Catalunya. Però passada la sorpresa inicial, sembla que el més preocupant ja sigui si està en perill l’estabilitat del Govern espanyol perquè Pere Aragonès no podrà continuar defensant l’opció per la taula de diàleg a causa de la desconfiança instal·lada. De fet, hi ha qui només s’ha fixat en aquest aspecte de la situació.
Es pot trobar una lògica perversa i inacceptable, però lògica al capdavall, en la utilització de Pegasus per controlar telèfons de dirigents i activistes de l’independentisme català. Aquesta lògica parteix de considerar el Procés com un cas de crim organitzat, i combatre’l és una de les finalitats que justifiquen la venda del programari a un govern. A una certa òptica estatal li sembla que el Procés té components de crim organitzat, ja que en altre cas no s’hauria ordenat la detenció del Govern en pes i dels màxims dirigents d’ANC i Òmnium pels fets d’Octubre del 2017, ni s’haurien emès ordres d’extradició europea, ni s’haurien dictat penes de presó com les que va dictar el Tribunal Suprem, ni estarien en marxa els sumaris que continuen oberts, gratant sota les pedres per trobar el que sigui. Des d’aquesta òptica no hi hauria motius per escandalitzar-se si l’Estat utilitza qualsevol eina per acabar amb el mal. Per sort també hi ha a Espanya qui pensa que els drets dels ciutadans prevalen en qualsevol cas.
Posar-se a parlar de la taula de diàleg, una qüestió que divideix l’independentisme, quan el Catalangate li dona una excel·lent ocasió per recuperar la unitat, és una temptació en la qual han caigut en primer lloc alguns màxims dirigents independentistes. Puigdemont, Junqueras, Riera, Paluzie i Antich van comparèixer a Brussel·les per denunciar el cas, i de seguida Puigdemont i Paluzie van aprofitar l’avinentesa per condemnar qualsevol estratègia de diàleg amb l’Estat, mentre Junqueras es veia obligat a marcar distàncies amb la frase «no els regalarem la taula». Era realment difícil no apreciar que fins i tot en una «hora greu» com aquesta s’estava imposant la temptació del tacticisme. Aragonès ha decidit que no es deixarà prendre la bandera de la indignació i ha avisat el Govern espanyol que les relacions es poden considerar trencades si no assumeix responsabilitats. Com que no ho farà, perquè no pot, Aragonès haurà de decidir si manté l’aposta i es tanca la via negociadora.
El Govern espanyol no pot assumir la responsabilitat de l’espionatge perquè equivaldria a confessar-se culpable, a admetre que ha estat ell, o algun dels serveis oficials a les seves ordres, els que van posar en marxa l’operatiu i l’han mantingut en funcionament. Cap govern, enlloc del món, no fa aquesta mena de confessions si no està acorralat. L’espionatge és secret per definició, i aquest secret només s’aixeca quan les evidències acumulades per investigacions independents són aclaparadores, sovint gràcies a la confessió d’algun oficial enrabiat i amb ànim venjatiu, com en el cas del coronel Juan Alberto Perote, que en ser defenestrat de l’espionatge espanyol (llavors, Cesid) se’n va endur milers de proves d’escoltes telefòniques a polítics i empresaris espanyols i les va filtrar a la premsa. Només llavors, amb papers comprometedors a la vista, van començar a rodar caps, el més alt dels quals va ser el del vicepresident Narcís Serra, tot i que el recorregut judicial del cas va ser menor.
Demà França se la juga a França, Europa se la juga a França i fins i tot Putin se la juga a França. La segona volta de les eleccions presidencials decidirà si el palau de l’Elisi continuarà sent el despatx del centrista europeista Emmanuel Macron o si aquest haurà de cedir la plaça a la nacionalista ultradretana Marine Le Pen. Les enquestes donen avantatge a l’actual ocupant, però res no és segur fins que s’acaba el recompte. La victòria de Macron significaria la continuïtat de l’actual compromís francès amb la unitat europea, amb l’atlantisme defensiu i amb l’ajuda a Ucraïna contra Rússia. Le Pen, en canvi, ha promès relaxar el compromís defensiu amb els socis de l’OTAN, envoltar de prevencions el projecte d’unitat europea i considerar Rússia una potència amb la qual es poden establir relacions d’amistat quan acabi la guerra. Si França es despenja, tota l’estratègia europea trontolla i Putin tindrà motius d’alegria, però justament l’amistat amb l’autòcrata rus és probable que passi factura a Le Pen. En el front intern convé no oblidar que la primera volta va dibuixar un país de tres terços: extrema dreta, macronisme i una esquerra on destaca la França Insubmisa de Mélenchon, els electors del qual es dividiran demà entre Macron i Le Pen, tot i que molts es quedaran a casa. Ara bé, el mes de juny se celebren eleccions legislatives, que ja es presenten com una «tercera volta» de les presidencials, i en les quals Mélenchon aspira a un resultat prou bo per exigir a Macron que el nomeni primer ministre i, en tot cas, empènyer-lo cap a polítiques d’esquerra.
