La decadència de Catalunya

Molts assenyalen el referèndum d’octubre del 2017 com el punt d’inflexió a la baixa de l’economia catalana. La realitat és que el declivi català és molt anterior. En termes de PIB total, l’any 2000 l’economia catalana representava el 18,9% del PIB estatal, per davant del 17,7% de Madrid. El 2010 es produeix la igualada i el sorpasso definitiu es confirma el 2018 quan el PIB de la Comunitat de Madrid va assolir els 230.794 milions d’euros, superior als 228.682 milions de Catalunya. El pes de l’economia catalana en el conjunt d’Espanya està estancat des del 1980. Madrid, en canvi, representava el 15,6% del PIB espanyol el 1980 i ara supera el 19%. El PIB madrileny ha crescut un 11% entre 2017 i 2023, però el català ho ha fet un 7,2%, per sota de la mitjana espanyola del 7,8%. És molt preocupant que Catalunya, acostumada a liderar les estadístiques d’Espanya, figuri ara per sota de la mitjana. Donat que la població de Catalunya és de 8 milions, mentre que la de Madrid és de 7 milions, la renda per habitant sempre l’ha liderat la capital: 38.435 euros a Madrid per 32.550 euros a Catalunya. El PIB per càpita de Catalunya el 1980 suposava el 122% de la mitjana espanyola i, el de Madrid, el 126%. Avui, la renda per habitant se situa en el 119% de la mitjana a Catalunya i 136% a Madrid. La diferència ha passat de 4 punts percentuals favorables a Madrid el 1980 als 17 punts actuals.

L’intervencionisme fiscal no ajuda. Catalunya té el 2023 un total de 15 tributs propis, el triple que la mitjana de la resta de comunitats autònomes. Els trams autonòmics catalans per IRPF es mouen entre el 10,5% i el 25,5%, superiors als de Madrid. En conseqüència, tant les rendes baixes com les altes paguen més impostos. De fet, la pressió fiscal a Catalunya supera la mitjana autonòmica en un 24%. En tots els impostos on les comunitats autònomes tenen capacitat normativa, Madrid presenta els tipus més baixos i Catalunya els més elevats. Aquí es paguen més impostos que a la resta d’Espanya per idèntica base imposable, i no per ser més rics. Una renda baixa o mitjana a Catalunya paga més que una renda baixa o mitjana a Extremadura. Quan un català cobra la nòmina, compra un habitatge, signa la hipoteca, lloga una vivenda, manté un patrimoni o posa benzina al cotxe, paga més impostos que la mitjana espanyola. Madrid ha mantingut una política fiscal totalment oposada a la catalana i ha rebaixat tots els impostos sobre els quals té competències. Les pujades tributàries més grans aprovades a Catalunya s’han realitzat durant el tripartit d’esquerra: PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya.

Pel que fa al deute públic, el de la Generalitat és del 31,1% del PIB autonòmic, una ràtio només superada pel País Valencià (41%). En canvi, el deute és del 13% a Madrid o del 16% a Galícia. Madrid capta més empreses i lidera els indicadors de creixement, ocupació i entrades de fluxos de capital, oferint també millors serveis sanitaris i educatius. La llista d’espera per a operacions quirúrgiques suposa una mitjana de 51 dies a Madrid i 138 dies a Catalunya, quasi el triple, mentre que la mitjana nacional és de 128 dies. Pel que fa a l’informe PISA, els resultats del 2023 assignen a Madrid una puntuació de 494 en matemàtiques, 496 en comprensió lectora i 502 en ciències, mentre que Catalunya es queda respectivament a 469, 462 i 477. S’han donat diverses explicacions per intentar justificar aquestes trajectòries econòmiques tan dispars, com el poder polític concentrat a la capital o el desenvolupament d’un sistema radial d’infraestructures.

En un mercat marcadament oligopolístic, la majoria de les decisions econòmiques es prenen a Madrid i les empreses han d’influir aquestes decisions, és a dir, han d’estar a prop del poder polític. A curt termini, el canvi de domicili social de les empreses no té efectes sobre el creixement si no es trasllada a l’activitat productiva. Però a mitjà i llarg termini sí que els té. Les empreses que fixen el domicili a la capital opten per canviar la seu fiscal, fet que ja exigeix invertir una certa infraestructura i desplaçar activitat econòmica. Per tant, els moviments de seu tenen efectes a mitjà termini en les decisions d’inversió. Barcelona, tradicionalment la ciutat més oberta, s’ha convertit en un hub turístic que centrifuga la riquesa i dificulta l’activitat econòmica productiva. El declivi del sector secundari penalitza especialment Catalunya, que partia de posicions més industrialitzades. I la creixent terciarització es distribueix desigualment, amb els sectors més productius i d’alt valor afegit localitzats a Madrid.

Catalunya inicia un nou cicle polític amb la victòria constitucionalista del tàndem Sánchez-Illa i la derrota del secessionisme. Han guanyat els dos grans partits estatals, els que van pactar el 155. Socialistes i populars sumen més escons que Junts i ERC. Vox gairebé triplica els de la CUP i l’independentisme passa de 74 a 61 escons, del 50% al 43,5% dels vots. El 2017, la suma de Junts, ERC i CUP va assolir els 2,1 milions de vots. Ara sumen poc més d’1,2 milions. Per primer cop en trenta anys, el Parlament no té majoria nacionalista. El procés s’ha acabat, però la decadència de Catalunya continua.